El romanó és un idioma que presenta una important varietat dialectal, pràcticament com qualsevol idioma estès per diversos països i territoris.
Resulta impressionant que una llengua àgrafa fins fa ben poc possibiliti la comunicació entre parlants de latituds diferents i rodejats de llengües majoritàries tan diverses com les eslaves i les llatines.
Tot i que ha hagut grups de gitanos que no han tingut relació entre ells des de fa segles, el romanó continua sent el vehicle transmissor entre ells.
El romanó presenta dos grans grups de dialectes, a la vegada dividits en diverses variants. Per altra banda es troben les diferents formes sinto-manús i els nomenats pogadolectes gitanos.
Segons el professor Marcel Courthiade, la divisió del romanó s’estructura de la manera següent:
1. Superdialecte “o”
Varietat balcano-càrpato-bàltics: són els més arcaics, tenint en compte criteris fonològics i morfològics.
Es classifiquen en:
Subdialecte balcànic de varietat 1:
Els més importants són el Erli i el Kalajʒìa (principalment a Bulgària i Macedònia), el Tharo-gono i el Mohaʒèri (Cosòvia), el Mećkar, el Rupano i el Kabuʒi (Albània), el Baćòri i el Fićìri (Grècia) i el Ursàri (Rumania).
Subdialectes carpàtics:
Els principals són els parlats a Hongria del Nord, Eslovàquia i Polònia del Sur; es relaciona també el vendetiko o ślajferiko del Burgenland (Àustria), el Prekmurje (Eslovènia) i d’Hongria del Sud.
Subdialectes bàltics:
Els més famosos són els dels Polska Rroma (Polònia) i els dels gitanos dels Països Bàltics (Ćuxnìtka) i de Rusia Septentrional.
Amb aquest grup arcaic es relacionen també els subdialectes dels Zingari Abruzesi (Itàlia) i els dels Kaale de Finlàndia.
Varietat 1 o dialecte balcano-càrpato-bàltico
Les formes més conegudes són el Cerhar, el Ćurari i el Colar d’Hongria, Ucraïna i Transsilvània.
2. Superdialecte “e”
Varietat 2 o Gurbet-Cergar:
Els subdialectes principals són el Gurbet (Serbia), el Ʒambaz, el Ćergart (Albània, Montenegro, Bosnia) y el Filipiʒi (Grècia). Els usuaris d’aquestes formes no han marxat dels Balcans o han marxat fa poc temps. Es diferencien dels anteriors principalment pel que fa a la morfologia.
Varietat 3 o Kelderaś‐Lovari:
Els subdialectes principals són el Kalderas, que es troba a quasi tota Europa i les dues Amèriques, i el Lovari, molt estès per Europa, Escandinàvia i els Estats Units, que és molt semblant al Kalderas. La principal diferència amb les formes anteriors és en el marc fonològic.
3. Dialectes sinto-manús
S’han allunyat massa de les parles anteriors, i s’ha fet molt complicada la intercomunicació amb els usuaris d’aquests dialectes, que han tingut molta influència, sobretot en l’àmbit fonètic i lèxic, d’altres llengües, especialment de l’alemany
4. Pogadolectes
Amb aquest terme es denominen a una sèrie de formes lingüístiques que són fruit de la unió del romanó amb diverses llengües. El romanó va perdre la seva gramàtica pròpia i va adoptar la de les llengües d’acollida, aplicant un lèxic gitano més escàs, també influenciat per la fonètica d’aquestes llengües majoritàries.
Aquests fenòmens lingüístics s’han donat a la Península Ibèrica i les Illes Britàniques, entre altres llocs.
Estandardització
Tot i que el romanó continua sent la llengua comuna de la població gitana, el fet que es tracti d’una llengua de tradició àgrafa unit al què es trobi escampada per tots els continents i envoltada de llengües majoritàries tan diverses, ha derivat en la creació de formes dialectals diferents (kalderas, lovari, gurbeti, etc.), però amb una mateixa essència que permet la comunicació entre bona part d’elles. El dialecte sinto-manús, parlat principalment al centre i l’occident del continent europeu, és el que presenta més distanciament, ja que mostra una excessiva influència d’altres llengües, sobretot de l’alemany.
Com en qualsevol altre idioma, en la llengua romaní també es va preveure la necessitat d’unificar formes, sobretot a l’hora de plasmar sobre el paper allò que s’expressa amb fonemes. Va ser a l’any 1990 quan a Varsòvia es va presentar l’alfabet gitano.
L’estandardització, que encara està en procés, pretén unificar criteris quan hi ha la necessitat d’assimilar paraules d’ús actual que no es existeixen en la llengua romaní i pretén donar a conèixer les diferents formes que un mateix concepte pot presentar en cada dialecte, en definitiva, crear l’espai comú on es puguin apropar els diferents dialectes.
Tot el procés està basat en un rigorós respecte vers els diversos dialectes i els termes que s’utilitzen. Qualsevol forma lèxica és correcta, l’important es escriure-la amb l’alfabet comú perquè qualsevol rom, provingui d’on provingui, el pugui interpretar de la manera desitjada.
Situació a Catalunya
Catalunya va ser la porta ibèrica per als gitanos i la seva presència a les terres catalanes està constatada d’ençà el segle XV. Es pot assegurar sense cap mena de dubte que els gitanos han contribuït en la configuració actual de la identitat cultural catalana, com altres comunitats que han arribat a Catalunya.
La comunitat de gitanos arrelada històricament a Catalunya ha patit una doble repressió: d’una banda, com la resta de catalans, va patir l’assetjament centralista de polítiques que prohibien o limitaven l’ús del català. El vincle que les gitanes i gitanos catalans tenen amb la seva llengua és tan estret que alguns grups de gitanos que viuen a la Catalunya Nord han conservat de generació en generació la llengua catalana.
Hi estan tant, d’arrelats, que sovint dubten si estan parlant en llengua catalana o en llengua gitana.
D’altra banda, com qualsevol altra persona d’ètnia gitana, també va patir la persecució que durant la història ha patit aquest poble.
Tenir com a propis dos idiomes «prohibits» va fer ser prudent el gitano català, i enlloc d’avorrir algun dels dos idiomes va exaltar ambdues cultures dins de la seva pròpia personalitat.
La biculturalitat del gitano català òbviament va comportar la barreja de les dues llengües, que va suposar la utilització de vocabulari gitano dins de la gramàtica catalana; aquest vocabulari també va estar influït per la fonètica catalana. D’altra banda, la llengua catalana es va enriquir amb l’adopció d’una sèrie de termes gitanos.
A la resta del món els gitanos usen el terme gaӡo per referir-se a una persona no gitana; tanmateix entre els gitanos d’origen hispànic el terme que s’usa és el de paio, terme d’origen claríssimament català, adoptat en el seu pas per terres catalanes i estès actualment a tot l’Estat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada