Història del poble gitano

Som un poble resistent i pletòric de recursos, que ja s’ha adaptat a d’altres canvis en els darrers anys. Nosaltres però, mai no canviem. És difícil d’alterar un poble (...) que desitja ser el que és i el que ha estat sempre: gitano. 

Clifford Lee

La mirada al passat més llunyà o proper del poble gitano des d’una vessant històrica té com a característica el fet que la cultura gitana sigui de tradició oral, i que a més no hi hagi testimonis escrits sobre les seves vivències internes. Les institucions gitanes són les pròpies persones, i la seva experiència i sabers s’han transmès de generació en generació, no l’han guardada en arxius ni llibres ni altres documents on poder anar a cercar la seva història. No han estat partícips de les institucions polítiques, ni han configurat un moviment social específic ni un grup d’interès, fins a dates molt més recents.
Així que aquesta mirada  al poble gitano des de la perspectiva històrica s’ha de fonamentar en testimonis d’altres contemporanis no gitanos que han transmès una realitat més o menys deformada. Aquest seria el cas de les fonts històriques consultades comunament per elaborar treballs històrics, que tenen com a principal font d’informació la legislació antigitana produïda per tot el territori europeu durant molts segles. El fet no hauria de ser tan problemàtic si els autors/es no gitanes d’aquesta documentació haguessin incorporat persones gitanes en la seva elaboració, o simplement, els hi haguessin demanat l’opinió a través de la participació gitana en els mateixos. Però això, rares vegades ha estat així, i en tot cas, són treballs molt escassos i recents o bé no en tenim coneixement.
Per tant, partint del fet que pràcticament mai s’ha recollit la veu de les persones gitanes fins l'actualitat, cal tenir en compte que gran part de la literatura sobre el tema transmet anàlisis esbiaixades.
Per la realització d’aquesta secció d’Història s’ha comptat amb el treball periodístic i d’investigació publicat el mes de gener de 2.010 a la revista Sàpiens (número 87), monogràfic sobre la Història del poble gitano, en el qual ha col•laborat el Departament de Governació i Administracions Públiques de la Generalitat de Catalunya en el marc d’aplicació del Pla Integral del poble gitano, en què una de les seves línies estratègiques és la promoció de la cultura i identitat gitanes, així com la recuperació de la memòria històrica d’aquest poble perseguit durant tants segles.

Les arrels llunyanes del poble ‘rom’

Poques vegades la història d’un poble està tan lligada a la història de la seva llengua. Sense llibres sagrats ni terra promesa, la pista lingüística —intermitent, problemàtica, un vertader trencaclosques— és, amb tot, una de les poques maneres d’explicar els orÍgens d’aquest poble de vint milions de persones repartides avui pels cinc continents. Per Cristina Masanés
Un dels primers lingüistes que, en el segle XVII, es va interesar pels origens del poble gitano, William Cowper , va resumir en aquest poema la relació entre el poble i la llengua: ...una síl·laba que esbufega a través del temps i de l’espai, que comença a casa i, perseguida en la foscor fins a la Gàl·lia, fins a Grècia, i fins a l’arca de Noè. Així, la llengua és una de les poques pistes que permet reseguir l’origen del poble rom.

Mil i un dialectes Escrit per Cristina Masanés  

Un poble de mil anys d’història, com a mínim, que a l’època medieval va arribar als Balcans  i, d’allà, es va estendre a tot Europa. D’on venia? Poques llengües han generat tantes teories sobre el seu origen. I és que, en el cas del poble gitano, és el rastre lingüístic allò que permet resseguir la seva diàspora. Una diàspora  que, tot i no tenir una terra promesa ni uns llibres sagrats, ha subsistit a totes les variants de la marginalitat i l’exclusió.

Romanichal a Anglaterra, caló a la península Ibèrica, sinti a Alemanya,manouches a França. Mai un mateix poble no ha convocat tants noms diferents. La varietat de dialectes de la llengua gitana no és superada per cap altre idioma. Les migracions successives n’han mixturat la parla amb paraules russes, romaneses, sèrbies, gregues... Tot i així, tot i les diferències, una cosa els fa iguals: la certesa de ser hereus del poble rom.

Rom vol dir ‘gitano’ en llengua gitana. Romanó és l’adjectiu masculí i romaní el femení, per això es parla del poble romanó i de la llengua romaní, una gran família dialectal que es pot dividir en tres grans branques: europea, armènia i asiàtica. Són els grups rom, lom i dom (respectivament) en funció del tractament fonètic que cadascun d’ells fa de la parauladomba, una paraula d’origen sànscrit. I és que, pel que sembla, les arrels llunyanes d’aquest poble condemnat al nomadisme , hem de buscarles en el sànscrit .

Els primers documents que descriuen amb cert detall la vida d’aquest poble es van publicar a Anglaterra, el 1505. Són uns textos que parlaven de bandes d’estrangers que arribaven de diferents parts d’Europa. Eren de pell fosca i alguns duien monedes col·locades entre els seus cabells foscos, viatjaven a cavall i en caravanes, sovint anaven ben vestits i aviat es van guanyar la reputació de mags i endevins. Molts d’ells es descrivien com a prínceps d’Egipte. Potser per això se’ls va anomenar egipcians, origen remot de la paraula gitano.

Però no va ser fins fa uns dos-cents anys quan els lingüistes es van adonar que la llengua dels gitanos era semblant a un dels idiomes que es parlaven al nord de l’Índia. De fet, encara avui s’assembla força a algunes llengües hindús com l’hindi  i el bengalí . Volia dir això que aquells grups nòmades que fa uns mil anys, des dels Balcans, s’havien acabat estenent per tot Europa venien de l’Índia? Probablement. Tanmateix, això només era la punta d’un iceberg, un iceberg que ha portat de corcoll lingüistes i antropòlegs. Com i quan van deixar l’Índia? Per què? I sobreto: qui eren? En altres paraules, quin és l’origen d’un poble que, en el seu extrem oriental, es coneix com els dom?


L’indoeuropeu  és una extensa família de llengües que abasta bona part de les llengües d’Europa i s’estén fins a l’Àsia Central. El grup més oriental es coneix com el de les llengües indoàries o índiques. D’aquí provenen els diferents idiomes que avui parlen més de mil cent milions de persones al Pakistan, Bangladesh, el Nepal, Sri Lanka i, és clar, l’Índia. Eren llengües desenvolupades per nòmades coneguts com a aris, que, després de generacions de migracions cap a l’est de les estepes eurasiàtiques, cap al 2000 aC van entrar al nord de l’Índia actual. En la llengua índia moderna, la paraula dom vol dir ‘una aglomeració de tribus’. Hi ha referències que es remunten al segle
 influències lingüístiques
Català-romaní i viceversa. El col·lectiu gitano a Perpinyà és molt nombrós i la majoria dels seus membres parlen en llengua catalana. De fet, actualment, l’ús del català ha servit com a vehicle per preservar la identitat de la comunitat gitana a l’Estat francès .
L’origen del terme ‘paio’.També en català disposem de paraules o expressions com xaval, halar o estar xalat que hem manllevat a la llengua dels rom. Al llarg dels segles, amb les onades migratòries a través dels continents, els gitanos van incorporar a la seva llengua diverses paraules armènies, turques, gregues, russes,romaneses… i també catalanes, com el terme paio que, com sabem, avui utilitzen els gitanos de l’Estat francès i l’Estat espanyol per designar les persones que no són d’ètnia gitana. nl’índia com a punt de sortida.
Dels 'Dom' als 'Zott'
Tot apunta que els dom formaven part d’alguns grups jatide la vall de l’Indo cap als segles VII i VIII dC. No és clar si eren més d’una casta ni si reunien més d’un grup ètnic. El que sembla clar és que la seva professió els associava a la música i que, abans de deixar l’Índia, ja havien desenvolupat una llengua pròpia. Un sol grup amb una sola llengua? O diversos grups amb més d’una llengua que van marxar en diferents onades migratòries? Aquesta segona hipòtesi explicaria millor les diferències actuals entre el romaní europeu, l’armeni i l’asiàtic. En tot cas, sembla innegable que les arrels llunyanes del poble gitano cal buscar-les a les províncies del nord-oest de l’Índia, des d’on van viatjar cap a l’oest, cap a Pèrsia, on la paraula índia jati, un cop arabitzada, va passar a dir-sezott. Aquest era el punt de sortida d’un llarg camí.
És a l’antiga Pèrsia  on s’han trobat els primers textos que ajuden a aclarir una certa prehistòria gitana. En concret, són dos relats. Un és de l’historiador àrab Hamza d’Isfahan , qui, al voltant de l’any 950, va deixar escrit que un monarca persa del segle V, Bahram Gur  (el gran caçador del Rubaiyat d’Omar Khayyam), va decidir que el seu poble treballaria només la meitat del dia. La resta, descansaria, menjaria i beuria acompanyat de música. “Però senyor —li digueren—, no tenim tants músics per complir aquesta ordre reial. I així, el monarca va demanar al rei de l’Índia que li enviés més músics. Van ser ni més ni menys que dotze mil, que es van distribuir per tot el territori del monarca persa, on es van multiplicar. Els seus descendents van ser els zott.
La mateixa llegenda s’explica en un poema nacional persa que narra, en to èpic, la història del país en seixanta mil versos. És elShahnameh (o Llibre dels reis) de Firdusi , acabat l’any 1010. També parla de la petició de músics i artistes feta per Bahram Gur al rei indi Shangul: “Les classes indigents d’aquí beuen vi sense música… Escolliu entre els luris i envieu-me deu mil homes i dones que toquin el llaüt”. El rei persa va donar als luris blat, bestiar i ases, i els va enviar a les províncies del seu regne perquè s’hi establissin com a grangers i, sobretot, fessin música per als pobres. Al cap d’un any, els luris s’havien polit despreocupadament el seu bestiar i el blat. Llavors, el rei els va dir: “Agafeu els rucs i guanyeuvos la vida amb les vostres cançons i els arpegis dels vostres arcs de seda. Viatgeu pel país i divertiu els altres”. I el poema persa diu que, des de llavors, “els luris vaguen pel món buscant feina, associant-se amb gossos i llops, i robant pels camins de dia i de nit”.
El problema dels relats llegendaris és que sovint no encaixen amb les dades o que reprodueixen prejudicis acumulats per la història. No sabem amb certesa quan els gitanos van deixar l’Índia, però, en tot cas, el monarca persa que volia músics havia regnat en el segle V. El més probable és que algun grup joglar zott o luri (zott i luri són encara avui paraules perses per dir gitano) s’establís a l’antiga Pèrsia en algun moment abans del segle IX i que, posteriorment, la llegenda remuntés aquestes migracions al temps de Bahram Gur. A l’antiga Pèrsia, els gitanos van ser intrusos i van haver d’absorbir la llengua circumdant. Algunes colònies zott van servir a l’Exèrcit persa durant l’expansió àrab del segle VII i finalment, quan van veure la causa perduda, es van passar a l’altre bàndol.
Molts d’aquests zott arabitzats es van establir a Bàssora i en altres llocs. Quan l’onada àrab va arribar a l’extrem oriental amb la invasió de Sind , al principi del segle VIII, molts zott i altres habitants de Sind van ser deportats vora del Tigris  o desplaçats per colonitzar el nord de Síria, es d’on van viatjar fins a Occident. Quan van sortir de Pèrsia no és clar, però el nombre de paraules perses en els dialectes gitanos europeus indica una estada més o menys llarga.
La llengua romaní, patrimoni europeu
Només uns pocs descendents dels gitanos del centre i l’est d’Europa parlen la llengua gitana pura i no una variant dialectal. A Catalunya, el poble rom parla el caló, una barreja de gramàtica catalana i lèxic gitano. I és que, durant segles, ha estat una llengua bàsicament oral sense un alfabet propi. En la història per a la seva fixació, hi ha dues dates claus.
A suècia, idioma oficial
El 1990, en el IV Congrés Mundial de Varsòvia, es va presentar l’alfabet gitano, un intent d'estandardització dels diferents dialectes. La segona va ser el 2007, quan la Conferència d’Estocolm-Uppsala va proposar a l’Assamblea Parlamentària del Consell d’Europa que instés els governants dels estats membres a protegir la llengua romaní amb mesures com l’educació dels nens gitanos en el seu idioma matern, la creació de diaris i programes de ràdio...
Només a Suècia és avui una llengua oficialment reconeguda. A Catalunya, el Pla integral del poble gitano fa dos anys que organitza cursos de llengua romaní en què assisteixen persones de totes les edats i tots els públics (analfabets i universitaris, gitanos i paios) que recuperen l’única llengua que es parla de manera natural a tots els països d’Europa.
La primera entrada de gitanos a territoris cristians va ser registrada per un cronista àrab, Tabari , qui explica que l’any 855, quan els bizantins  van atacar Síria , grans quantitats de zott van ser fets presoners i d’altres van marxar cap a les terres de l’oest. De Síria, van passar aArmènia , on sembla paraules armènies que hi ha a la llengua gitana. Unes dècades més tard, d’Armènia, van arribar fins a l’actual Turquia i el sud delCaucas . La invasió musulmana d’Armènia a mitjan segle xi va fer que molts gitanos es dirigissin al territori occidental bizantí (Constantinoble  iTràcia ), des d’on van emigrar a la regió dels Balcans  i d’aquí, a tot el continent europeu.
De tot això, ja en fa mil anys. Ningú no sap explicar amb certesa de quines castes índies venen els gitanos. Ni tampoc com un poble sense grup sacerdotal ni una llengua estàndard reconeguda, sense textos canònics i sense una crònica sobre el seu passat, ha subsistit a una diàspora mil·lenària. Un col·lectiu certament singular que ha combinat una identitat marcadament pròpia amb un notable poder de supervivència.
Avui, els hereus d’aquella llunyana Índia viuen repartits en una gran diàspora als cinc continents del món. Tanmateix, és a Europa on aquest col·lectiu, que malauradament continua encallat en la pobresa i l’exclusió, és més nombrós. Tot i que la seva és l’única llengua que es parla de manera natural en tots els països d’Europa, el gitano continua sent un poble sense espai ni veu en una Europa que es vol plural.

Foto: l’índia com a punt de sortida Un grup de nòmades de la tribu Banjara, a l’Índia, d’on es pensa que eren originaris els gitanos, ja que la seva llengua s’assembla força als idiomes hindús com l’hindi i el bengalí
I els gitanos van arribar a Europa...

A mitjan segle XV, la majoria de territoris europeus ja estaven familiaritzats amb la presència de gitanos. La corona d’Aragó no n’era una excepció. Durant tres segles, els successius monarques van legislar per posar fi a la diferència que representaven. Més de dos-cents cinquanta decrets no ho van aconseguir. Per Joan Esculies
L’arribada i posterior dispersió dels gitanos al continent europeu es podria definir com la història d’un intent d’eliminar la diferència, de la conformació d’uns prejudicis, del seu manteniment i de la dificultat posterior per esborrarlos. Però és, sobretot, una història explicada des d’una única perspectiva. La manca de testimonis escrits provinents de fonts gitanes impedeix saber què els impulsava al nomadisme i quina era la seva visió dels pobles sedentaris que es trobaven. Sense la veu de l’actor principal, doncs, aquesta és inevitablement una narració incompleta i esbiaixada.
Benvinguts! (per poc temps)
Escrit per Joan Esculies  
L’arribada dels gitanos a Europa s’acostuma a situar pels volts del segle XV. A mitjan segle XI, però, grups més o menys nombrosos de gitanos ja havien arribat a les terres del Peloponès  i als territoris dels Balcans . L’avanç de la dinastia turca dels seljúcides  a través de la península d’Anatòlia  havia contribuït a l’inici del declivi de l’imperi Bizantí . I, de retruc, havia provocat el desplaçament d’alguns gitanos d’aquells territoris cap a l’oest.
Fos un motiu concret o fossin diversos motius, a mitjan segle XV, els habitants de les actuals Alemanya, Suïssa, els Països Baixos, França, Itàlia i els Països Catalans ja s’havien familiaritzat amb la presència dels gitanos. Al Regne Unit i al nord d’Europa, hi arribarien més tard. Però com va ser l’acollida que els van dispensar els pobles que ja estaven establerts a Europa?
De vegades, es parla de l’existència d’un breu període de fascinació dels pobles sedentaris  pels gitanos nouvinguts. I, en general, es pot considerar que la situació inicial va ser millor que en segles posteriors. Tanmateix, el conflicte no va tardar a aparèixer. A les actuals Romania i Hongria, poc després d’arribar-hi, els gitanos van ser convertits sistemàticament en esclaus. Normalment, quedaven designats a un príncep o a un monestir. En el cas que no tinguessin amo, les famílies gitanes passaven a ser propietat de l’estat. A l’actual Alema nya, se’ls descrivia com a persones més aviat lletges a causa del seu color de la pell i tenien reputació de lladres. Acusats també d’espionatge, se’n va decretar l’expulsió. A partir d’aleshores, qualsevol acció violenta contra ells ja no es considerava fora de la llei.ja no es considerava fora de la llei.

A Suïssa, curiosament, els gitanos eren presentats com una gent que tenia els seus propis ducs i comtes, que vestia pobrament, però que pagava bé, perquè tenia plata i or. En canvi, en algunes de les seves poblacions, com Lucerna , els gitanos van ser expulsats i, sota l’acusació de robar, se’ls va amenaçar de ser penjats si hi tornaven. El mateix va passar a la ciutat de París, el 1439, i, més endavant, a les l’acactuals Anglaterra, Bèlgica i Portugal. Els grups de gitanos que en aquell període es desplaçaven per Europa no acostumaven a superar la cinquantena de persones. En general, eren grups compactes, dirigits per un capitost. No era estrany tampoc que alguns d’ells es presentessin com a pelegrins, potser per motius de seguretat. Aquests grups duien cartes de protecció o salconduits, segellats per diferents mandataris. D’un territori a l’altre, però, els salconduits perdien valor. Els únics vàlids arreu de la cristiandat eren els papals. D’aquests, veritables o no, alguns grups també en tenien.
Foto: Entrant al cor d’europa. Aquesta il·lustració del manuscrit medieval Spiezer Chronik, deDiebold Schilling, conservat a la Burgerbibliothek de la ciutat de Berna, recrea l’arribada de primer grup de gitanos a la ciutat suïssa.

La situació a la península
Escrit per Joan Esculies  
És, precisament, per un salconduit expedit pel rei Alfons IV el Magnànim  a Saragossa, que es té constància de la presència gitana a la corona d’Aragó , l’any 1425. Uns mesos després, el comte gitano Tomàs del Petit Egipte i el seu grup, instal·lats a prop de la capital aragonesa, també tenien un salconduit del monarca. A Barcelona, el primer salconduit atorgat a un grup de gitanos data del 1447. A Castelló de la Plana, del 1460. Durant el regnat de Joan II , germà d’Alfons IV, diferents grups de gitanos van obtenir també salconduits reials. No és fins el 1462 que els gitanos consten al regne de Castella, en concret a Jaén.
En un primer moment, els gitanos que passaven per peregrins van obtenir determinats privilegis. Per exemple, l’exempció de pagar tributs en creuar la frontera, la possibilitat de rebre donatius i d’administrar-se ells mateixos la justícia. Però amb la unió de les corones d’Aragó i Castella, la situació dels gitanos va empitjorar. Els Reis Catòlics  no van cancel· lar de cop els salconduits, però en van limitar el temps de validesa. El 4 de març del 1499, set anys després de l’expulsió dels jueus i tres abans de la conversió forçosa dels musulmans, Ferran i Isabel van decretar que els gitanos havien de buscar un senyor i fer-se sedentaris o en seixanta dies serien expulsats.
El motiu que els va impulsar a prendre aquesta decisió, en el mateix sentit que l’actuació envers jueus i musulmans, era un primer intent uniformitzador del territori, l’inici d’un llarg procés que culminaria amb la creació de l’estat modern. Però els arguments donats pels monarques eren uns altres: “Sabed que se nos ha fecho relación de que vosotros [els gitanos] andáis de lugar en lugar muchos tiempos e años ha, sin tener oficios ni otra manera de vivir alguna, salvo pediendo lemosna, é hurtando, é trafagando, engañando é faciendovos fechiceros, é faciendo otras cosas no debidas ni honestas”. Les penes podien anar des de l’assot, la primera vegada que se’ls agafava, fins a tallar-los les orelles la segona, i directament l’expulsió si se’ls agafava per tercer cop.

En aquells moments, no tenir un lloc de residència fix era mal vist, sobretot perquè per les autoritats era difícil determinar els seus guanys. La sedentarització requerida pels Reis Catòlics, però, no era senzilla. D’entrada, els gitanos no podien aturar-se en pobles petits que no disposessin de policia pròpia. Al regne de València , a més, tenien prohibit d’establirse a prop dels moriscos. Es volia evitar, així, aliances entre ells. Per contra, quan els gitanos provaven d’establir-se i oferir els seus serveis, els artesans i mercaders locals els rebutjaven. No volien competència.
Foto: En caravana. Per transitar per Europa, els gitanos duien salconduits signats pels mandataris com a protecció. Els únics vàlids arreu del continent eren els salconduits papals.
Boemians i vagabunts
Escrit per Joan Esculies  
El 1510, Ferran el Catòlic  va aprovar la petició de les Corts aragoneses , reunides a Montsó , per expulsar els gitanos del regne d’Aragó. El 1512, les Corts catalanes van demanar de “purgar la provincia de mals homens, e sien trobadas en lo principat de Cathalunya, e comtats de Roselló, y Cerdanya algunas persones ques dirian vulgarment boemians, e sots nom de boemians grechs, e egiptians van coadunats, e vagabunts, cometent molts ladronicic, e altres mals”.
A partir del 1519, amb l’arribada al tron deCarles I , les mesures van endurir-se. Una de les raons era la necessitat d’homes per remar a les galeres , en un moment d’expansió imperial. Així, si un gitano era vist vagabundejant diverses vegades, podia ser fet esclau de per vida. Fins el 1748, les galeres van ser el destí final de nombrosíssims gitanos. Les lleis, però, no sempre eren les mateixes en les distintes corones i afectaven de manera diferent les activitats laborals dels gitanos. Mentre que el 1586 a la corona de Castella era prohibida la venda ambulant de gèneres sense acta notarial de propietat, a la d’Aragó es permetia la venda en fires i mercats, sempre que hi anessin els homes sols i les dones i els nens es quedessin a casa.
El 1547 les Corts valencianes  van aprovar “el bandeig e penes dels boemians axí hòmens com dones que van per lo regne de Valencia [...] que es dien boemians [...] la vida dels quals es furtar y robar e enganar dones e persones simples”. I el 1553, les Corts catalanes van tornar a demanar l’expulsió dels gitanos.
Durant el segle XVI, el cisma religiós en el món cristià va afectar també els gitanos. A mesura que la Reforma protestant  es va estendre per Europa, el papa i la seva influència van anar perdent pes. De retruc, els seus salconduits, vertaders o falsos, no eren tan útils i les raons de peregrinació argumentades perdien força. A més, la idealització franciscana de la pobresa també va decaure. El 1559, Felip II , després de les queixes continuades a les Corts castellanes sobre la plaga de vagabunds, va endurir la legislació encara més. A partir d’aleshores les dones van haver de vigilar la manera de vestir, perquè fer-ho de manera semblant a les gitanes podia dur problemes.
El 1706, les Corts catalanes , presidides per l’arxiduc Carles d’Àustria , van prohibir la presència de gitanos al territori; “que los bomians o gitanos no pugan entrar, ni habitar de aquí en avant en lo present principat, y comtats de Rossellò y Serdanya, encara que sian domiciliats en aquell, ò tingan plaça assentada de soldats en lo real exércit”. I el 19 de setembre del 1715, ambFelip V  de monarca, se’ls va donar quinze dies per marxar de Catalunya. En cas contrari, els gitanos serien expulsats.
Durant el regnat de Ferran VI , hi va haver una ràtzia molt important que va conduir milers de gitanos a la presó i a les galeres. La gran ràtzia, com se l’anomenà, va tenir lloc el 30 de juliol del 1749 arreu de l’Estat. Aquella data, l’Estat absolutista va coordinar l’Exèrcit i l’Església per empresonar al mateix temps uns nou mil gitanos. La coordinació de la ràtzia va ser perfecta. Les ordres van arribar a les diferents ciutats, els destacaments de les quals desconeixien
el pla fins en el darrer moment.
Poc després, a mitjan segle XVIII, va començar un canvi de tendència arreu de l’Estat. A Catalunya van aparèixer ordres per tal que els gitanos empresonats fossin posats en llibertat. Les idees de la Il·lustració, procedents principalment de França, van fer replantejar la qüestió gitana. D’un estadi inicial en què es plantejava l’expulsió, es va passar a un interès per la seva assimilació. Després de discutir si eren indultats o enviats a les colònies d’Amèrica, com feia Portugal i Anglaterra, es va dissoldre tota la legislació anterior i es va tornar als gitanos la llibertat d’elecció de domicili i laboral. La sanció de Carles III que ho va permetre data del 19 de setembre del 1783 i diu que no es pretén “exterminar o aniquilar els anomenats gitanos, sinó suprimir el seu nom i rectificar els seus costums”. La raó del canvi s’havia de buscar en l’utilitarisme il·lustrat. Calia que els gitanos fossin ciutadans per tal que l’Estat se’n pogués beneficiar. Més quan, a diferència de jueus i musulmans, la vida dels gitanos no anava lligada a una pràctica religiosa que els diferenciés. A pesar de tot, en endavant els gitanos no van deixar d’estar vigilats. Una de les tasques que tenia el cos de la Guàrdia Civil des de la seva fundació, el 1844, era precisament aquesta.
Foto: Convivint amb la diferència. El costum gitano de llegir la fortuna, representat tant en aquesta imatge com en la de baix de la pàgina esquerra, causava fascinació entre els locals.

La gran ràtzia del 1749
Com que la definició de gitano era ambigua, durant la gran ràtzia endegada per Ferran VI, la nit del 30 de juliol del 1749, es van detenir persones que pròpiament no ho eren. A més, el gruix de detinguts van ser els gitanos sedentaritzats, com se’ls reclamava des del temps dels Reis Catòlics. Aquests, com és evident, eren els més fàcils d’arrestar.
A la presó o a les galeres!
Irònicament, es van detenir nou mil gitanos, però sense els resultats esperats. En els anys següents, uns gitanos van ser enviats a presidi i galeres, i d’altres, la majoria d’ells sedentaris, van ser alliberats. I és que aquests ja eren productius per a l’economia de l’Estat absolutista. I era precisament això el que l’utilitarisme de la Il·lustració començava a apreciar.

Rebutjats des de sempre
Escrit per Joan Esculies  
Espanya va ser un dels territoris que més va legislar per foragitar els gitanos o assimilar-los. Les lleis denoten un clar refús a la diferència. Durant gairebé tres segles hi va haver una resposta, més o menys uniformitzadora, de rebuig als gitanos. Entre el 1499 i el 1783 es van promulgar més de 250 providències formals en contra d’ells. Tot i que, a les acaballes del segle XVIII, es tractava només d’unes onze mil persones. És a dir, l’1% del conjunt de la població estatal.
Tanmateix, el fi perseguit no es va aconseguir. La poca eficiència de les lleis, atribuïda sobretot a la conducta tolerant, per corrupció o por, de les autoritats inferiors que les havien d’aplicar, ho va impedir. Aquesta manca de zel de determinades autoritats també s’explicaria per la tradicional aparença de pobresa dels gitanos. És a dir, en cas que alguns d’ells veritablement posseïssin or i plata, no en feien gala. D’aquesta manera, s’aconseguia evitar enveges.

Foto: La severitat de felip II. ‘Els suplicants: l’expulsió dels gitanos d’Espanya’, d’Edwin Longsden, il·lustra el període en què Felip II va endurir les lleis contra els gitanos.

Foto: Forjant l’estereotip. Cervantes, Shakespeare o Víctor Hugo van contribuir a difondre el retrat genèric dels gitanos: de pell fosca, amb arracades i amb els cabells llargs.

Però, com eren aquestes persones que generaven tant rebuig? La resposta és, de nou, una ombra. No va ser fins al segle XVI que van proliferar els testimonis que descrivien la manera de viure, la llengua i les característiques dels gitanos, unes descripcions que, en molts casos, estaven condicionades per vells patrons. El retrat genèric presentava els gitanos amb la pell fosca, els cabells llargs i lluint arracades. Les gitanes, a més, es podien reconèixer amb facilitat per la manera de vestir. Als gitanos se’ls relacionava amb l’ocultisme, segurament per la llegenda que els feia vinguts d’Egipte, amb el mal d’ull, la bonaventura, el tarot i les pràctiques paganes en general. Els seus treballs, sense homologació social, incloïen la venda ambulant, la música, la dansa i l’orfebreria, entre d’altres.
A conformar aquesta imatge dels gitanos, hi van contribuir també escriptors excel·lents com William Shakespeare , que presentava les gitanes com unes entabanadores provinents d’Egipte aRomeu i Julieta (1559) i a Antoni i Cleopatra (1606). Miguel de Cervantes també va tractar a bastament els aspectes negatius dels gitanos a La gitaneta, un relat breu que forma part de les sevesNovel·les exemplars (1613). I dos segles després, Víctor Hugo  va difondre la imatge de la gitana ballarina amb el personatge d’Esmeralda a Nostra Senyorade París (1831).

La visió negativa dels gitanos que va anar quallant era fruit, en bona mesura, de la malfiança dels sedentaris, que no es refiaven de la vida nòmada. Al llarg dels segles, els temors que tenia la població sedentària d’unes persones que trencaven totalment els esquemes van fer que s’acusés els gitanos de promiscus i criminals, i que aquestes acusacions s’anessin repetint, exagerant i engrandint. També van arribar- se a confondre els gitanos amb aquells que s’hi assemblaven. En el nom de gitanos s’hi va acabar englobant persones i maneres de viure que no necessàriament es corresponien amb ells. És per aquesta raó que determinats autors han arribat a plantejar el fet que el nomadisme gitano sigui fruit de la dificultat que han tingut sempre per establir-se a un lloc, a causa del rebuig, i no pas de la voluntat pròpia dels gitanos de ser un poble errant.
Petit glossari
Caló. Deriva de la paraula romaní que significa ‘negre’, aplicat a les monedes de coure. En contraposició de les monedes de plata, blanques, dites, parnó. D’on, a la vegada el castellà fa parné, que significa ‘diners’. Caló és el nom que es dóna a la variant de la llengua romaní que els gitanos usen a la península Ibèrica.
Bohemi. Nom que es dóna als gitanos per considerar que havien entrat a Europa pel territori de Bohèmia, i gràcies a un salconduit d’un dels seus reis. El territori de  Bohèmia forma part actualment de la República Txeca.
Zíngar. Hi ha diferents versions sobre el mot. Una considera que la paraula deriva de l’italià zingaro, i aquesta del grec bizantí atsínganos, pronúncia popular de athínganos, ‘que no toca’ o ‘intocable’, un mot que s’aplicava a una secta maniquea procedent de Frígia, a l’Àsia menor, que es creia que eren mags. La paraula ‘que no toca’ és la negació del grec thiggáno, ‘tocar’. Altres versions consideren que aquesta etimologia és errònia i que zíngar prové de Cangar o Zingar, un poble que vivia a la riba de l’Indus.


El genocidi oblidat
El nazisme va classificar les persones gitanes com una raça inferior, paràsita, indesitjable i degenerada. Entre 250.000 i 500.000 gitanos van ser assassinats en un macabre genocidi, conegut en llengua gitana com el ‘Porrajmos’ (‘devorament’ o ‘absorció’), un trist episodi del segle XX que s’ha mantingut en un injustificable oblit històric. Per Jordi Finestres
La persecució més cruel que ha patit el poble gitano en la seva historia va tenir lloc durant l’etapa de poder del nacionalsocialisme a Europa. Amb Hitler   al capdavant d’Alemanya, la població gitana del continent va ser exterminada de manera sistemàtica. Algunes fonts parlen de 250.000 persones, i d’altres de més de 500.000. Tot i que molts documents sobre aquest genocidi es van destruir després de la guerra mundial, avui es disposa d’abundant informació per confirmar que, després del poble jueu, els gitanos foren, numèricament, el segon col·lectiu més castigat per les idees racials dels nazis .
Ja abans del Nazisme
Escrit per Jordi Finestres  
Tot i que Hitler  va qualificar els gitanos, el 10 de febrer del 1941, com la “plaga més gran per a la població rural”, la discriminació de la comunitat gitana a Alemanya havia començat molts anys enrere, abans de l’ascens del Partit Nazi . La cronologia dels fets, exposada per la comunitat gitana davant l’opinió pública internacional en les darreres dècades —i no sempre rebuda o estudiada amb prou atenció— hauria de provocar, com a mínim, un procés de reflexió. I és que en aquest país pesa el fet que ja al 1890 se celebressin conferències sobre la Zigeunergeschmeiss, que literalment vol dir ‘escòria gitana’. Nou anys més tard, la policia deBaviera  va crear una unitat especial d’afers gitanos i es va crear una oficina central “de lluita contra la plaga gitana”. El 1909 la mateixa policia alemanya proposà que les persones gitanes fossin marcades amb ferro roent per a la seva identificació. I, encara més sinistre, el 1920 els doctors Karl Binding i Alfred Loche van suggerir que els gitanos fossin esterilitzats i eliminats com a poble, una proposta que Hitler va recuperar anys més tard, el 1933, quan els nacionalsocialistes van aprovar una llei per regular l’esterilització eugènica dels “alemanys de pell fosca”, que en aquells moments eren els gitanos i els afroalemanys descendents de les unions entre soldats africans i dones europees durant la Primera Guerra Mundial .
La diabòlica legislació nazi contra els gitanos es posà en pràctica el gener del 1934, quan s’inicià una selecció de gitanos per ser esterilitzats amb injeccions o bé amb castració en els camps de concentració  de Dachau, Dieselstrasse, Mahrzan i Vennhausen. Més endavant també van ser deportats en altres camps com els de Bergen-Belsen, Buchenwald, Mauthausen i Sachesenhausen. Aquell mateix any s’havia prohibit als alemanys casar-se amb jueus, gitanos i negres. Uns mesos després, arran de la Llei de Nuremberg del 15 de setembre del 1936, es va establir que els gitanos, “en defensa de la sang i de l’honor alemany”, perdien els seus drets de ciutadania i als infants se’ls prohibí assistir a les escoles.
Però la neteja ètnica agafà cotes terrorífiques entre el 12 i el 18 de juny del 1938, coneguda com la setmana de la neteja gitana, durant la qual centenars de gitanos alemanys i austríacs foren detinguts i empresonats. I és que el 8 del desembre del 1938 s’aprovà definitivament un decret per combatre la plaga gitana, l’argot discriminatori més utilitzat durant el règim nazi per referir-se al poble gitano. L’any 1939, just quan començà la Segona Guerra Mundial , el Partit Nazi va crear l’Oficina d’Higiene Racial, un organisme pseudocientífic que publicà un decret segons el qual “tots els gitanos han de ser tractats com a malalts hereditaris, i l’única solució és eliminar-los”.
El gener del 1940 es produí la primera matança en massa del Porrajmos , paraula bàsica quan ens referim al genocidi  del poble gitano. Porrajmos cobra per als gitanos la mateixa significació que Shoah per als jueus . Ambdós termes es refereixen al genocidi nazi. Com dèiem, en començar el 1940 un grup de 250 nens gitanos foren utilitzats per a experiments mèdics al camp de concentració de Buchenwald : se’ls aplicà cianur en gas per estudiar l’estona que trigaven a morir. Fou el primer capítol d’un extermini que ja no s’aturaria. El 31 de juliol del 1941 l’Oficina de Seguretat del Reich havia decretat l’inici de la Solució Final. Començava l’eliminació sistemàtica de tots els jueus, i també dels gitanos i altres col·lectius com els homosexuals, elstestimonis de Jehovà , els dissidents d’esquerra o els discapacitats físics i psíquics.
En aquells moments, a Alemanya i els països ocupats pel Reich  hitlerià, era considerat gitano qualsevol persona la sang de la qual presentés, en només una setzena part, sang gitana, sempre segons les lleis racials nazis. El 24 de desembre d’aquell mateix 1941 gairebé un miler de gitanos foren exterminats en una operació militar alemanya a Crimea . Gairebé tots els gitanos dels països bàltics serien assassinats o bé confinats en guetos, pas previ, en molts casos, a la deportació al camp de la mort d’Auschwitz .
Foto: Entrevista tètrica. Dalt, una col·laboradora del psiquiatre nazi robert ritter en els seus estudis d’higienització de la raça, mentre fa una enquesta a dues dones gitanes.
Mateo Maximoff, un gitano de Barcelona

Mateo Maximoff, un dels principals escriptors d’origen gitano, va néixer a barcelona, el 17 de gener del 1917. el seu pare, originari de Rússia, i la seva mare, francesa, vivien a catalunya quan va néixer el seu fill, tot i que aquest va viure bona part de la seva infantesa a França. Durant la segona Guerra mundial va ser confinat en camps de concentració francesos per la seva condició de persona gitana.
Després va escriure un bon nombre d’obres, en llengua francesa i en kalderash, denunciant l’oblit del genocidi nazi contra els gitanos en llibres tan valuosos com El preu de la llibertat o Ce monde qui n’est pas le mien. Fins la seva mort el 1999, va divulgar la memòria del Porrajmos arreu d’europa. el 1961 es va convertir en pastor evangèlic i va fer la primera traducció del Nou testament al romanó.
Eliminar un 'poble primitiu'
Escrit per Jordi Finestres  

Des del 1941 Heinrich Himmler , cap suprem de la SS , proposà que es mantinguessin en vida alguns gitanos a fi de ser estudiats pels antropòlegs per esbrinar si tenien arrels indogermanes. Himmler confià els experiments mèdics al Centre d’Investigació d’Higiene Racial i de Biologia de la Població, dirigit pel doctor Robert Ritter, que després d’un informe polític va concloure que els gitanos són un “poble d’orígens absolutament primitius que constitueix un subproletariat asocial i criminal, i per tant han de ser concentrats en camps de treball o, encara millor, ser directament eliminats”.
Però la decisió de Himmler fou criticada per Martin Bormann , secretari de la Cancelleria del Partit Nazi, que no volia que quedés cap gitano en vida, com llegim en una carta que adreçà a Himmler el 2 de desembre del 1942: “Aquest tractament especial [a alguns gitanos] significaria un desviament fonamental de les mesures simultànies de lluita contra l’amenaça gitana i seria mal interpretat per la població i pels líders menors del Partit”.
Així, tot i que segons els nazis alguns gitanos poguessin acreditar antecedents nòrdics, l’Alemanya nazi acabaria acusant tots els gitanos d’Europa d’haver-se barrejat amb altres ètnies després de segles de nomadisme, convertint-se en una raça de naturalesa “criminal”. El 1942, Himmler ordenà que tots els gitanos fossin deportats al camp d’extermini  d’Auschwitz-Birkenau. S’hi confinaren uns 23.000 gitanos, que foren esterilitzats, víctimes d’experiments mèdics a càrrec del criminal doctor Mengele , i aniquilats sistemàticament a les cambres de gas. Només la nit del 2 al 3 d’agost del 1944 uns tres mil gitanos, sobretot ancians, dones i nens, van ser morts amb gas Zyklon B. Serà coneguda com la nit dels gitanos, la Zigeunenarcht. Moltes més persones d’ètnia gitana van morir en altres camps d’extermini nazis com Birkenau, Chelmno, Belzec, Sobibor i Treblinka.
La geografia del Porrajmos  en altres països europeus sota dominació nazi segueix la mateixa dinàmica dramàtica: primer eren empresonats, després confinats en guetos i, finalment, assassinats o bé deportats a les cambres de gas d’Auschwitz. Només en l’antiga Iugoslàvia es calcula que hi va haver unes noranta mil víctimes. A Croàcia van morir uns 28.000 gitanos després de ser explotats com a mà d’obra esclava en fàbriques i construccions urbanístiques per part dels ustatxi. I a Sèrbia, la tardor del 1941, les tropes d’execució de l’Exèrcit alemany van assassinar gairebé tota la població gitana del país, estimada en més de 40.000 persones.
Foto: Els esquadrons de la mort. Un oficial passa revista al Batalló de Policia 101 a lodz, durant l’ocupació alemanya de Polònia. Aquest cos es va encarregar de detenir jueus i gitanos per traslladar-los als camps de concentració.

Resistència a Auschwitz
Davant una mort segura, destaca un petit episodi dins de la tràgica història del genocidi nazi contra el poble gitano. ens referim a un acte de resistència d’un grup d’homes i dones gitanes al camp d’extermini d’Auschwitz el 16 de maig del 1944. sabien que els nazis havien decidit liquidar aquesta secció del camp i, davant una mort segura i imminent, van optar per oferir resistència.

Tubs de ferro contra fusells
Armats amb tubs de ferro, els gitanos es van enfrontar amb els guàrdies de la ss oferint una defensa heroica per evitar sobretot que els nens fossin conduïts a les cambres de gas contigües al crematori número 5. Però només van aconseguir endarrerir la seva mort unes hores: els nazis van transferir uns 1.500 gitanos fora del camp, mentre que la resta, famílies senceres amb criatures, van ser exterminats. aquest acte de rebel·lia és un dels més destacats — i més desconeguts— que es va produir a l’interior dels camps nazis durant la segona Guerra mundial.

Drama silenciat
Escrit per Jordi Finestres  

En acabar la guerra, entre un 25% i un 50% dels rom, és a dir, de la població gitana a Europa, que abans de la guerra era d’un milió de persones, havia estat assassinada pels nazis. Però després del terror començava l’oblit, la injustícia, la immoralitat internacional. Cap supervivent del Porrajmos  va ser convocat als processos de Nuremberg  on es jutjaren els criminals nacionalsocialistes. La justícia democràtica va obviar la tragèdia de centenars de milers de persones. A Nuremberg només es féu una menció tan grotesca com frívola, inexacta i desinteressada de l’extermini gitano: “Els grups d’atac [la SS] van rebre l’ordre d’afusellar els gitanos. No es va donar cap explicació del motiu pel qual un poble inofensiu, que al llarg dels segles ha regalat al món la música i el cant en tota la seva riquesa, havia de ser perseguit com un animal salvatge”.
En conseqüència, el poble gitano no va rebre cap indemnització per l’extermini perpetrat contra ells. Cinc anys després de la caiguda del nazisme, el 1950, el Govern federal alemany es va desentendre dels crims admetent que no devia res al poble gitano i que totes les mesures adoptades abans del 1943 eren polítiques legítimes d’estat. Els rom no tenien dret a restitució. I el doctor Ritter, l’expert racial nazi sobre els gitanos, va tornar a exercir com a psicòleg infantil, fins que l’any 1950 es va suïcidar.
L’opinió pública mundial va optar pel silenci durant dècades. Així, mentre a l’Alemanya de la postguerra es van promulgar diverses lleis per compensar les víctimes dels crims nazis, els gitanos en van ser exclosos, un greuge vigent encara avui. Els cinc mil supervivents del Porrajmos esperen un reconeixement de la comunitat internacional i de la mateixa història. Possiblement perquè encara existeixen massa prejudicis arrossegats durant segles contra ells, els gitanos han hagut de conviure amb la indiferència de tots plegats davant la seva tragèdia, que també és la nostra tragèdia. Com a mínim, el 1982 el canceller alemany Helmut Kohl  va reconèixer el genocidi nazi contra el poble gitano, però la majoria dels supervivents ja havien mort. I l’any 2005 el Parlament Europeu  va aprovar una resolució que reconeixia i condemnava el Porrajmos .
El dia 27 de gener del 2009 l’ONU  va oficialitzar la commemoració anual del Dia Internacional enMemòria de les Víctimes de l’Holocaust . No hi va ser convidat cap representant de la comunitat gitana, cosa que perpetuava la marginació històrica de les víctimes del Porrajmos. D’ençà del 2 d’agost del 2009, en memòria de la nit dels gitanos, les organitzacions gitanes internacionals celebren un record de les víctimes del nazisme. El primer acte es va celebrar al camp d’extermini d’Auschwitz. Amb tot, fou la comunitat jueva polonesa qui es va fer càrrec de les despeses d’aquell esdeveniment, que aplegà persones d’arreu d’Europa. El Govern polonès es va desentendre d’una aportació que inicialment havia promès de 25.000 euros. Hi ha molta feina per fer. Però aniria bé que el 2 d’agost fos una data que tots nosaltres tinguéssim ben present a partir d’ara.
Foto: De viena cap al presidi. El 1938, Àustria va ser annexionada per l’Alemanya nazi. A l’esquerra, trasllat de gitanos des de Viena cap als camps de concentració aquell mateix any.
Foto: La solució final. Les dades d’una nena i una dona gitanes de les “fitxes d’examen racial” del doctor robert ritter. Segons aquest psiquiatre nazi, els gitanos havien de ser eliminats.


Reconeixement català

El 21 de novembre del 2001 el Parlament de Catalunya va ser pioner a europa en aprovar una resolució segons la qual “es reconeix la identitat del poble gitano”. sis anys més tard, el 29 de març del 2007 el mateix Parlament va fer una declaració institucional sobre el reconeixement de la persecució i el genocidi del poble gitano. Ara cal anar més enllà i reconèixer la llengua romaní com a llengua pròpia de Catalunya amb un estatus similar a l'Aranès, aquest fet seria capdal per la dignificació de la cultura gitana i per l'agermanament dels gitanos catalans amb els de la resta d'Europa. El gitanos necessiten una capital ben conectada , perquè no el hub d'El Prat de Llobregat ... des de l'Associació Cultural Tio Lee de Sant Cosme (El Prat de Llobregat) volem potenciar aquesta "capitalitat gitana" inicial a fi que cada quatre anys vagi passant per totes les ciutats d'Europa que la vulguin organitzar.
Aquest reconeixement tambè ens agermana amb els Sijs i els pobles Punjab , (Pakistà-India), una de les economies més importants del segle XXI  i ben segur que ajudarà en la projecció de Catalunya com a porta d'entrada a Europa...a que esperem?

 
Genocidi històric i continuat

Després de repassar la cronologia dels fets històrics que han generat situacions dramàtiques, el Parlament va concloure que “el poble gitano resident a l’estat espanyol i, concretament, a catalunya, ha estat víctima d’un genocidi històric i continuat” a la vegada que es comprometia a “treballar perquè s’apliquin polítiques incloents, efectives i decidides amb l’objectiu d’aconseguir la igualtat d’oportunitats dels membres del poble gitano a catalunya”.

La lectura va ser aplaudida per representants de la Federació d’associacions Gitanes de catalunya (Fagic). Dos anys abans, el 27 de setembre del 2005, el congrés dels Diputats de l’estat espanyol també havia aprovat, per unanimitat de tots els grups parlamentaris, una proposició no de llei presentada per esquerra republicana de Catalunya, per la qual “s’insta el Govern [espanyol] a promoure la cultura, la història, la identitat i la llengua del poble gitano”.