UNIVERZALNO DEKLARACIJA BAŠO ČAČIPA E MANUŠESKERE Declaració Universal de Drets Humans

Adoptirimi thaj proklamirini kotar o Generalno parlamenti e Unijakere nacije e rezolucijaja 217 A(III), ko 10 decemvri 1948 berš, ano Generalno parlamenti.

Adoptada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, resolució 217 A (III), de 10 de desembre de 1948

PREAMBULA
PREÀMBUL

Soske o mothovipe e bijande dignitetesko thaj jekhipasko si bithemale čačipa e sa dženengere ke manušengiri familija si fundamenti e tromalipasko, čačipaskoro thaj e sansareskoro ko sumnal.
Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món,

Soske o bipaćape thaj o bidikhipe e čačipaskoro e manušesko legari sine ko varvarsko džaiba so ladžarela sine i gnd e manušipeskoro, thaj sose o kheripe e sumnalesko kaj so e manušeskiri struktura ka dživdini tromalipe ko vakeribe thaj religija thaj ka oven tromane kotar o daripa thaj o čororipa si proklamirimo sar emučo ideali sakone manušeske.
Considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat; i que s'ha proclamat com l'aspiració més elevada de tothom l'adveniment d'un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de llibertat d'expressió i de creença,

Soske si barikano o čačipe e manušesko te oven preventirime kotar o čačipnalo sistemi te na bi ovela o manuš phaldino t ebuninipe kontra i tiranija thaj i exploatacija.
Considerant que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebel_lió contra la tirania i l'opressió,

Soske si trubutno te inicirinipe o progresi e dostengoro relacijengoro maškaro nacije.
Considerant també que és essencial de promoure el desenvolupament de relacions amistoses entre les nacions,

Soske o nacije e Unijakere nacijengoro ko Dokumenti palem zorjakeri plo učipe ko fundamentalno čačipe e manušesko, ko digniteti thaj molipe e manušeskere personakoro thaj jekhipe maškaro rom thaj romni thaj soske dingje lafi te inicirin o amalikano progresi thaj te šušjakeren o šartija bašo dživdipa ko pobaro tromalipe.
Considerant que els pobles de les Nacions Unides han ratificat en la Carta llur fe en els drets humans fonamentals, en la dignitat i el valor de la persona humana i en la igualtat de dret d'homes i dones; i que han decidit de promoure el progrés social i millorar el nivell de vida dins d'una llibertat més àmplia,

Soske e raštrakere džene dena lafi kaj ka kheren kolaboracija e Unijakere nacijencar te bi rezervirinen o fundamentalno mothovipe thaj praktika e manušikane čačipaske thaj fundamentalno tromalipe.
Considerant que els Estats membres s'han compromès a assegurar, en cooperació amb l'Organització de les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu dels drets humans i les llibertats fonamentals,

Soske o fundamentalno aljovipe akale čačipaskoro thaj tromalipasko si embaro barikanipe bašo pherdo realiziripe akale obligacijakoro.
Considerant que una concepció comuna d'aquests drets i llibertats és de la més gran importància per al ple compliment d'aquest compromís,

Akana, odoleske,

O Generalno parlamenti,
L'Assemblea General

Proklamirini akaja Univerzalno Deklaracija bašo čačipa e manušeskoro sar jekhanutno amalikano standardi so valjani te resaren sa o manuša thaj sa o nacije koleja so sakona korkorutno thaj sakova orgni e amalipaskoro dikhindoj akaja Deklaracija, ka mangel sikljoibaja thaj edukacijaja te anel bašo mothoviba akale čačipaskoro thaj tromalipe thaj kerindoj e nacionalno thaj maškarenacionalnengo mere te ovel sigurno lengoro fundamentalno thaj paćavutno mothovipe thaj šunipe sar maškaro nacije ko korkorune raštrake džene, adžaar thaj maškaro nacije ko okola teritorije so si teli lengiri direkcija.
Proclama aquesta Declaració Universal de Drets Humans com l'ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions amb el fi que cada persona i cada institució, inspirant-se constantment en aquesta Declaració, promoguin, mitjançant I'ensenyament i l'educació, el respecte a aquests drets i llibertats i assegurin, amb mesures progressives nacionals i internacionals, el seu reconeixement i aplicació universals i efectius, tant entre els pobles dels Estats membres com entre els dels territoris sota llur jurisdicció.

Dženo 1
Article 1
Sa e manušikane strukture bijandžona tromane thaj jekhutne ko digniteti thaj čapipa. Von si baxtarde em barvale gndaja thaj godžaja thaj trubun jekh avereja te kherjakeren ko vodži pralipaja.
Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.

Dženo 2
O sa čačipa thaj tromalipa programirime ko akava Dokumenti preperena sakone dženeske bizo razlika ko dhikhiba ki rasa, farba e mortikako, o pol i čhib, i religija, thaj o politikano ja aver gndalipe, o nacionalno ja amalikano iklipe, i situacija e barvalipaski, o bijandipe ja bilo savo šarti.
Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició.

Poodori, nane te kherelpe nisavi razlika ki baza e politikakiri, e čačipaskiri ja o maškarenacioalno satatusi e phuvjako ja e teritorijako kote so pherela nesavo manuš, bilo te ovel biatxinalo, telo phuriba, e biavtonomijako ja palem te arakipe ko bilo savo graničipe ko suvereniteti.
A més, no es farà cap distinció basada en l'estatut polític, jurídic o internacional del país o del territori al qual pertanyi una persona, tant si és independent com si està sota administració fiduciària, si no és autònom, o està sota qualsevol altra limitació de sobirania.

Dženo 3
Sakone isile čačipa ko dživdipe thaj arakibasko ple personakoro.
Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat.

Dženo 4
Khonik na smiini te ovol ikerdo ko phanlipe ja teli exploatacija, phanlipe ja ko kinipe-bikinipe e phanlimacar ko sa o forme si phanle.
Ningú no serà sotmès a esclavitud o servitud: I'esclavitud i el tràfic d'esclaus són prohibits en totes llurs formes.

Dženo 5
Khonik ni smiil te ovel teljardo ko pharipe ja ko dilini, thaj bimanušikano ja džungalo keripe ja penali.
Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.

Dženo 6
Sakone isi čačipe kaj mangela te avel prindžardo sar čačikano subjekti.
Tota persona té el dret arreu al reconeixement de la seva personalitat jurídica.

Dženo 7
Sarine si jekhutne anglal o krisi thaj isiolen čačipe, bizo savi bilo diskriminacija, jekhutne preventive ko krisi.
Tots són iguals davant la llei i tenen dret, sense cap distinció, a igual protecció per la llei. Tots tenen dret a igual protecció contra qualsevol discriminació que violi aquesta Declaració i contra qualsevol incitació a una tal discriminació.

Dženo 8
Sarinen isi čačipe ko nacionalno krisija efikasno te preventinen o phagiba o fundame čačipa so si mothode e statueja ja e kriseja.
Tota persona té dret a un recurs efectiu prop dels tribunals nacionals competents que l'empari contra actes que violin els seus drets fonamentals reconeguts per la constitució o per la llei.

Dženo 9
Khonik ni smiil te ovel proizvolno astardo, phanlo, pa ni phaldimo.
Ningú no serà detingut, pres o desterrat arbitràriament.

Dženo 10
Sakone isi pherdo jekhutno čačipe ko čačikano thaj pravdo krisalipe angle biatxinale thaj bišukar krisi so ka definirini bašo leskere čačipa thaj obligacije thaj bašo fundalipa ko sakova bango vakeribe kontra leste.
Tota persona té dret, en condicions de plena igualtat, a ser escoltada públicament i amb justícia per un tribunal independent i imparcial, per a la determinacio dels seus drets i obligacions o per a l'examen de qualsevol acusació contra ella en matèria penal.

Dženo 11
1. Sakova iftirimo bašo bango vakeripe isiole čačipe te gndini kaj nane odova čače sa džikote upri baza e kriseki, o bangovakeripe na dokažini ko čačikano rodipa kase so denape leske sa o garancije trubutne baši leskoro arakipe.
1. Tots els acusats d'un delicte tenen el dret que hom presumeixi la seva innocència fins que no es provi la seva culpabilitat segons la llei en un judici públic, en què hom li hagi assegurat totes les garanties necessàries per a la seva defensa.

2. Khonik na smiini te ovel krisimo bašo buća ja mekhipa so nane bange buća palo nacionalno ja maškarenacikengoro čačipa ko vakti kana si kerde. Isto adžaar na smiini te vakeripe poparo penalipe kotar okoja so šaj te kerelpe ko vakti kana si realizirimi i bangi buti.
2. Ningú no serà condemnat per actes o omissions que en el moment que varen ésser comesos no eren delictius segons el dret nacional o internacional. Tampoc no s'imposarà cap pena superior a l'aplicable en el moment de cometre el delicte.

Dženo 12
Khonik na smiini te ovel ikaldo ko proizvolno emipe ko privatno živdipe, familija, ko ćer ja akti, ni te kerel atako upralo o šukaripa thaj baripa. Sakone isiole čačipa bašo arakiba kotar o krisi prekal asavko emipe thaj atako.
Ningú no serà objecte d'intromissions arbitràries en la seva vida privada, la seva família, el seu domicili o la seva correspondència, ni d'atacs al seu honor i reputació. Tothom té dret a la protecció de la llei contra tals intromissions o atacs

Dženo 13
1. Sakone isiole čačipa ko tromalipa phiribasko thaj alosariba ko arakiba ko granice ki nesavi raštra.
1. Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat.

2. Sakone isiole čačipa te mekel savi bilo phuv, čhivindoj em pli da, thaj palem te irinipe ki pi phuv.
2. Tota persona té dret o sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi.


Dženo 14

1. Sako phaldimo manuš isiole čačipa te rodol thaj te dživdini azili ko avera phuvka.
1. En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se'n.

2. Ko akava čačipa khonik našti te vikini ki situacija o paldipa te ovol fundamo upri bangi buti kotar i bipolitikano karakteri ja keriba kontra e funde thaj e čikata e Unijakere nacije.
2. Aquest dret no podrà ser invocat contra una persecució veritablement originada per delictes comuns o per actes oposats als objectius i principis de les Nacions Unides.

Dženo 15
1. Sakone isiole čačipa ko jekh raštralipe.
1. Tota persona té dret a una nacionalitat.
2. Khonik ni smiil korkoruno te ovel xasardo kotar plo raštralipe ni kotar čačipe te lol aver raštralipe.
2. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat.

Dženo 16

   1. E pherdeberšengere murša thaj džuvlja bizo save graničiba ko dikhibe e rasakoro, raštralipha ja i religija, isiolen čačipa te kheren ničaji thaj teovelolen familija. Von si jekhautne ko phandiba ničaji, ko vakti ko leskoro traiba taj ko leskoro mukhiba.
1. Els homes i les dones, a partir de l'edat núbil, tenen dret, sense cap restricció per motius de raça, nacionalitat o religió, a casar-se i a fundar una família. Gaudiran de drets iguals pel que fa al casament, durant el matrimoni i en la seva dissolució.

2. O ničaji šaj te klidirinipe ki tromanikani thaj sasto kaulibe e personengoro so khuvena ko ničaji.
2. Nomes es realitzarà el casament amb el lliure i ple consentiment dels futurs esposos.

3. I familija thaj o devlikanliphe si fundamentalno kletka e amalikanipasko thaj isiolen čačipe baši preventiva kotar o amalipe thaj i raštra.
3. La família és l'element natural i fonamental de la societat i té dret a la protecció de la societat i de l'Estat.

Dženo 17

   1. Sakone isi čačipe te ovele barvaliphe, korkoro, a em ko amalipe averencar.
1. Tota persona té dret a la propietat, individualment i col_lectiva.
   2. Khonik ni smiil te ovel korkoruno našavdo kotar plo barvalipe.
2. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva propietat.

Dženo 18

Sakone isiole čačipe ko tromanipe e gndako, godžako thaj e religijako; akava čačipe phandena o emibiba e religijakoro ja e gnadlibaskoro thaj e manušeskoro tromaniasko korkore ja ko amalipe averencar, javno ja privatno te manifestirin pli religija ja gndalipeko drumo e ikloibaja, religijakere keribaja thaj kheribe e ritualengoro.
Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret inclou la llibertat de canviar de religió o de creença, i la llibertat, individualment o col lectivament, en públic o en privat, de manifestar la seva religió o creença per mitjà de l'ensenyament, la pràctica, el culte i l'observança.

Dženo 19

Sakone isi čačipe ko tromanipe e gndakoro thaj vakeribaskoro, so asterela thaj o čačipe te na ovel bisansarimo ki oli religija, sar thaj kako čačipe te rodol, te lel thaj te buvljakeri o informacije thaj o ideja bilo save bućencar thaj bizo dikhipe e granicengoro.
Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.

Dženo 20

   1. Sakone isi čačipe ko tromanipe bašo sansarimo khedipe thaj amalipe.
   2. Khonik našti te ovel phaldimo te pherel ko disavo khedinipe.
1. Tota persona té dret a la llibertat de reunió i d'associació pacífiques.
2. Ningú no pot ser obligat a pertànyer a una associació.

Dženo 21

1. Sakone isi čačipe te participirini ko direktoribe e javno bućencar ki pi phuv, butpaše ja prekal tromane alosarime delegatija.
1. Tota persona té dret a participar en el govern del seu país, directament o per mitjà de representants lliurement elegits.

2. Sakone isi čačipe ki jekhutni baza te khuvel ki javno funkcija ki pli phuv.
2. Tota persona té dret, en condicions d'igualtat, a accedir a les funcions públiques del seu país.

3. I volja e nacijakiri si baza e raštrakere tagaripaske: akaja volja trubul te mujarelpe ko palovakteske ja tromane alosariba so ka ćerenpe e fundamentalno thaj jekhutne čačipaja e xangoso e, garavdune xangibaja ja e jekhutne keribaja koja so garantirini tromanipe e xangibasko.
3. La voluntat del poble és el fonament de l'autoritat de l'Estat; aquesta voluntat ha d'expressar-se mitjançant eleccions autèntiques, que hauran de fer-se periòdicament per sufragi universal i igual i per vot secret o per altre procediment equivalent que garanteixi la llibertat del vot.

Dženo 22
Sako, sar dženo e amalikanipasko, isile čačipe ko sosijalno siguripe thaj čačipe te realizirinen ekonomikane, amalikane thaj kulturakere čačipa trubutne bašo plo digniteti thaj bašo tromanutno progresi ple personakoro, pomožindoj e raštraja thaj i maškarenacionalna kolaboracija, a ko kauli e organizacija thaj e buća e sakona raštrakere.
Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social i a obtenir, mitjançant l'esforç nacional i la cooperació internacional, segons l'organització i els recursos de cada país, la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals indispensables per a la seva dignitat i el lliure desenvolupament de la seva personalitat.

Dženo 23
1. Sakone isi čačipe baši buti, bašo tromano alosaribe ko rodipa buti ko čačikane thaj šukar šartija baši buti thaj baši preventiva kotar bizobučaripe.
1. Tota persona té dret al treball, a la lliure elecció de la seva ocupació, a condicions equitatives i satisfactòries de treball, i a la protecció contra l'atur.
2. Sakova, bizo razlika, isiole čačipe baši jekhutno počinipe baši jekhutni buti.
2. Tota persona, sense cap discriminació, té dret a salari igual per igual treball.
3. Sako ko kerola buti isiole čačipa baši čačikanutno thaj šukarutno počinipa koja so leske thaj leskere familijake sigurini egzistencija koja so i šukar e manušikane dingitetske so, džikote valjane, ka ovel dopherdi avere bućencar kotar i socijalno preventiva.
3. Tothom que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i la seva família una existència conforme a la dignitat humana, completada, si cal, amb altres mitjans de protecció social.

4. Sako isile čačipa te formirani thaj the khuvel ko sindikati bašo arakhiba ple interesija.
4. Tothom té dret a constituir sindicats per a la defensa dels seus interessos i a afiliar-s'hi.

Dženo 24
Sakone isi čačipa ki ferije thaj rekreacija, čhivindoj odote e gndakoro graničipe bašo bučakoro vakti thaj palovakteskere počime ferije.
Tota persona té dret al descans i al lleure i, particularment, a una limitació raonable de la jornada de treball i a vacances periòdiques pagades.

Dženo 25
1. Sakone isi čačipe bašo dživdipasko standardi so sigurinela sastipa thaj šukaripa, lekse thaj leskere familijake, čhivindoj ote o xabe, o urjavipe, o ćer, doktoreskoro arakibe taj o trubupe kotar o socijalno funkcionerja sar em o čačipe e siguripako ki situacija ko bizobuti, nasvalipa, bizoralipe, phivlipa, phuripa ja avera situacije ko našaviba e bućengoro bašo ikeripe e trujalipaskoro biatxinalipe kotar leskiri volja.
1. Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d'atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat.

2. O daja thaj o čave isiolen čačipa baši ulavno arakibe thaj pomoštaripe. Sa o čhave, bijande ko ničai ja avri olestar, dživdinena jekhutno socijalno arakiba.
2. La maternitat i la infantesa tenen dret a una cura i a una assistència especials. Tots els infants, nascuts d'un matrimoni o fora d'un matrimoni, gaudeixen d'igual protecció social.

Dženo 26
1. Sako isiole čačipa ko sikljobe. O sikljoibe trubul te ovel bipočimo barem ko fundamentalno thaj xarne škole. I fundamni škola si moralno. I texničko thaj i profesionalno škola trubul te ovel asavki te avel sarinenge jekutni upri baza ko lengoro takati.
1. Tota persona té dret a l'educació. L'educació serà gratuïta, si més no, en la instrucció elemental i fonamental. La instrucció elemental serà obligatòria. L'ensenyament tècnic i professional es posarà a l'abast de tothom, i l'accés a l'ensenyament superior serà igual per a tots en funció dels mèrits respectius.

2. O sikljoibe valjani te avol ki linija ko baro progeresi e manušikane personakoro thaj zoralipa e kandibasko e manušikane čačipasko thaj e fundamentalno tromanipa. Odova valjani te pomožini o xačariba, sabrluko thaj o dostluko maškaro sa o nacije, rasno thaj religiozno grupacija, sar em i buti e Unijakere nacijengoro bašo ikeripe o sansari.
2. L'educació tendirà al ple desenvolupament de la personalitat humana i a l'enfortiment del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals; promourà la comprensió, la tolerància i l'amistat entre totes les nacions i grups ètnics o religiosos, i fomentarà les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau.

3. O dat thaj i daj isiolen avgo čačipa te alosaren ki savi sikljovni ka džan olengere čhave.
3. El pare i la mare tenen dret preferent d'escollir la mena d'educació que serà donada als seus fills.

Dženo 27
1. Sakone isi čačipe tromano te participirini ko kulturakoro dživdipe ko amalipe, te dživdini ko arti thaj te participirini ko sikljovno progresi tgaj ko lačipe so odotar ikljola.
1. Tota persona té dret a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les arts i a participar i beneficiar-se del progrés científic.

2. Sakone isiole čačipa baši preventiva e moralne thaj e materijalne interesija so ikljovena kotar sakona sikljovno, lilarno thaj artikani aktivnost kasko kerdo si vov.
2. Tota persona té dret a la protecció dels interessos morals i materials derivats de les produccions científiques, literàries o artístiques de què sigui autor.

Dženo 28
Sakone isi čačipe ko amalikano thaj maškarenacionalno sistemi kaj so o čačipe thaj o tromalipe sikavde ki akaja deklaracija šaj te oven realizirme za sar si.
Tota persona té dret a un ordre social i internacional en què els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració puguin ser plenament efectius.

Dženo 29
1. Sakone isi obligacije prekal o amalikanipe kova so dela šanse tromane thaj sa te bajrakeri pli persona.
1. Tota persona té deures envers la comunitat, ja que només en aquesta li és possible el lliure i ple desenvolupament de la seva personalitat.

2. Ko kheribe ple čačipa thaj tromanipe sakova manuš šaj te ovel teljardo numa ko okola graničipa so si gndinde e kriseja nameraja te kerelpe phindžardipša thaj šunipa e čačipaskoro thaj e tromanipasko e averengo em nameraja te kerel po ćefi, o čačikane rodipaja e moralesko, e javno sistemsko thaj i fundamentalno gudlošukariba ko demokratikano amalipe.
2. En l'exercici dels drets i les llibertats, tothom estarà sotmès només a les limitacions establertes per la llei i únicament amb la finalitat d'assegurar el reconeixement i el respecte deguts als drets i llibertats dels altres i de complir les justes exigències de la moral, de l'ordre públic i del benestar general en una societat democràtica.

3. Akala čačipa thaj tromanipa ki nasavi situacija našti the kherempe kontra o fundija thaj o čikata e Unijakere nacijenge.
3. Aquests drets i llibertats mai no podran ser exercits en oposició als objectius i principis de les Nacions Unides.

Dženo 30
Ni jekh rezolucija kotar akaja Deklaracija našti te interpretirinenpe sar čačipe bilo save raštrake, grupake ja dženeske so kerola bilo savi buti ja te kerel bilo savi buti ki linija po pheravipe e čačipasko thaj e tromanipasko so ikerdžona ki akaja Deklaracija.
Res en aquesta Declaració no podrà interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realitzar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s'hi enuncien.

TRINTO LEKCÍJA RROMANI CHIB

Aquesta tercera lliçó es dedicarà als relatius i a les preguntes alguns ja han sortir explicats al diàleg de la primera lliçó.

¿TE KAMESA ,KON san tu?       Si us plau, qui sou (vos) ...? 
- ME SIM PERET (Jo sòc Peret)
¿SO keres buti tu?          Qué fas de feina tu (lit.) o Quina feina fas  (tu) ?
- ME SIM EKONOMISTO THAJ ABLAKÁTO (Jo sòc economista i advocat )
¿SAVO sar tiri  vica?     Quin és la teva ascendència / llinatge / familia?
¿KAJ san tu ?       On ets...?
¿KATAR aves tu?   Quan...?
¿SAR san  ?      Com està (vostè) ?
- MISHTO NAIS . NASUL...  ==>  Molt bé , gràcies / Malament  ...
- NAIS SOSQE / NAIS SOSTAR  ==> No hi ha de què /  no hi ha perquè (donarles)




¿SODE...?     Quant.....?
¿SOSTAR....?  Perquè...?

==========================
LAVA PA PATIVIPE  / FORMULES DE CORTESIA o SALUTACIONS

LAC'HO DIVES , Bon dia
LAC'HI RAT, Bona nit
SO KAMES ? Que vol (vostè) ?
VA, TE KAMESA.    Si, si us plau.
AKAJA SI MÙRI ROMI.  Li presento la meva dona
SI C'HAC'HIPEN . És veritat
SAR TE KAMES. Com  vostè vulgui.
PHENES C'HAC'HIPEN. Té raó (vostè)
MHISTO. D'acord
LOSHÀSA. Amb molt de gust.
DUKHAL MAN. Ho sento
JERTIPEN. Perdó
DEVLÈSA. Adéu.
D'YI TEHÀRA.  Fins demà
DEVEL TE DEL T´ÙKE I LAC'HI BAXT. Que Déu et doni bona sort.
! SATIPEN TAHJ MESTIPEN ! Salut i Llibertat ! 

SEMNE PA IDENTIPEN / Senyes d'identitat

I MARIA SI RROMI  / La María és gitana
O XOSE SI RROM  /  En Josep és gitano
I LUSIA NÀJ RROMI   <=> I LUSIA   SI  ..... / La Llúcia no és gitana
O FELIPE NÀJ RROM  <=> I LUSIA  SI







E RANGA (els colors)               
kalo    (adj.)     ==>  negre 
parno    (adj.)   ==>     blanc    
lolo    (adj.)      ==>    vermell    
zèleno    (adj.)  ==>     verd    
bodlo    (adj.)    ==>     blau    
vunàto    (adj.)  ==>     blau    
gàlbeno    (adj.) ==>     groc   
źòlto    (adj.)      ==>     groc    
ućharolo    (adj.) ==>     gris    
surro    (adj.)    ==>     gris    
melaxno    (adj.)    ==>     marró  

DUJTO LEKCÍJA RROMANI CHIB

En aquesta segona lliçó  estudiarem els números  (E NUMERA) :

0 ==> ZERO  / KANC' (res)
1==> JEKH  i 1er. JEKH-TO / 1a. JEKH-TI / 1ers. JEKH-TA (en kalderari EKH)
2==> DUJ
3==> TRIN
4==> S´TAR
5==> panž  / PANZH (kal.)
6==> S'OV
7==> EFTA
8==> OXTO
9==> ENJA  / INJA (kal.)
10==> DES' /DESH (kal.)
11==>  DES' THAJ JEKH
.../...
20==> BIS
21==> BIS THAJ JEKH
.../...
30==>TRIANDA
.../...
40==>S'TARANDA
.../...

100==> šel (num.; pl. -a) cien, centenar

Història del poble gitano

Som un poble resistent i pletòric de recursos, que ja s’ha adaptat a d’altres canvis en els darrers anys. Nosaltres però, mai no canviem. És difícil d’alterar un poble (...) que desitja ser el que és i el que ha estat sempre: gitano. 

Clifford Lee

La mirada al passat més llunyà o proper del poble gitano des d’una vessant històrica té com a característica el fet que la cultura gitana sigui de tradició oral, i que a més no hi hagi testimonis escrits sobre les seves vivències internes. Les institucions gitanes són les pròpies persones, i la seva experiència i sabers s’han transmès de generació en generació, no l’han guardada en arxius ni llibres ni altres documents on poder anar a cercar la seva història. No han estat partícips de les institucions polítiques, ni han configurat un moviment social específic ni un grup d’interès, fins a dates molt més recents.
Així que aquesta mirada  al poble gitano des de la perspectiva històrica s’ha de fonamentar en testimonis d’altres contemporanis no gitanos que han transmès una realitat més o menys deformada. Aquest seria el cas de les fonts històriques consultades comunament per elaborar treballs històrics, que tenen com a principal font d’informació la legislació antigitana produïda per tot el territori europeu durant molts segles. El fet no hauria de ser tan problemàtic si els autors/es no gitanes d’aquesta documentació haguessin incorporat persones gitanes en la seva elaboració, o simplement, els hi haguessin demanat l’opinió a través de la participació gitana en els mateixos. Però això, rares vegades ha estat així, i en tot cas, són treballs molt escassos i recents o bé no en tenim coneixement.
Per tant, partint del fet que pràcticament mai s’ha recollit la veu de les persones gitanes fins l'actualitat, cal tenir en compte que gran part de la literatura sobre el tema transmet anàlisis esbiaixades.
Per la realització d’aquesta secció d’Història s’ha comptat amb el treball periodístic i d’investigació publicat el mes de gener de 2.010 a la revista Sàpiens (número 87), monogràfic sobre la Història del poble gitano, en el qual ha col•laborat el Departament de Governació i Administracions Públiques de la Generalitat de Catalunya en el marc d’aplicació del Pla Integral del poble gitano, en què una de les seves línies estratègiques és la promoció de la cultura i identitat gitanes, així com la recuperació de la memòria històrica d’aquest poble perseguit durant tants segles.

Les arrels llunyanes del poble ‘rom’

Poques vegades la història d’un poble està tan lligada a la història de la seva llengua. Sense llibres sagrats ni terra promesa, la pista lingüística —intermitent, problemàtica, un vertader trencaclosques— és, amb tot, una de les poques maneres d’explicar els orÍgens d’aquest poble de vint milions de persones repartides avui pels cinc continents. Per Cristina Masanés
Un dels primers lingüistes que, en el segle XVII, es va interesar pels origens del poble gitano, William Cowper , va resumir en aquest poema la relació entre el poble i la llengua: ...una síl·laba que esbufega a través del temps i de l’espai, que comença a casa i, perseguida en la foscor fins a la Gàl·lia, fins a Grècia, i fins a l’arca de Noè. Així, la llengua és una de les poques pistes que permet reseguir l’origen del poble rom.

Mil i un dialectes Escrit per Cristina Masanés  

Un poble de mil anys d’història, com a mínim, que a l’època medieval va arribar als Balcans  i, d’allà, es va estendre a tot Europa. D’on venia? Poques llengües han generat tantes teories sobre el seu origen. I és que, en el cas del poble gitano, és el rastre lingüístic allò que permet resseguir la seva diàspora. Una diàspora  que, tot i no tenir una terra promesa ni uns llibres sagrats, ha subsistit a totes les variants de la marginalitat i l’exclusió.

Romanichal a Anglaterra, caló a la península Ibèrica, sinti a Alemanya,manouches a França. Mai un mateix poble no ha convocat tants noms diferents. La varietat de dialectes de la llengua gitana no és superada per cap altre idioma. Les migracions successives n’han mixturat la parla amb paraules russes, romaneses, sèrbies, gregues... Tot i així, tot i les diferències, una cosa els fa iguals: la certesa de ser hereus del poble rom.

Rom vol dir ‘gitano’ en llengua gitana. Romanó és l’adjectiu masculí i romaní el femení, per això es parla del poble romanó i de la llengua romaní, una gran família dialectal que es pot dividir en tres grans branques: europea, armènia i asiàtica. Són els grups rom, lom i dom (respectivament) en funció del tractament fonètic que cadascun d’ells fa de la parauladomba, una paraula d’origen sànscrit. I és que, pel que sembla, les arrels llunyanes d’aquest poble condemnat al nomadisme , hem de buscarles en el sànscrit .

Els primers documents que descriuen amb cert detall la vida d’aquest poble es van publicar a Anglaterra, el 1505. Són uns textos que parlaven de bandes d’estrangers que arribaven de diferents parts d’Europa. Eren de pell fosca i alguns duien monedes col·locades entre els seus cabells foscos, viatjaven a cavall i en caravanes, sovint anaven ben vestits i aviat es van guanyar la reputació de mags i endevins. Molts d’ells es descrivien com a prínceps d’Egipte. Potser per això se’ls va anomenar egipcians, origen remot de la paraula gitano.

Però no va ser fins fa uns dos-cents anys quan els lingüistes es van adonar que la llengua dels gitanos era semblant a un dels idiomes que es parlaven al nord de l’Índia. De fet, encara avui s’assembla força a algunes llengües hindús com l’hindi  i el bengalí . Volia dir això que aquells grups nòmades que fa uns mil anys, des dels Balcans, s’havien acabat estenent per tot Europa venien de l’Índia? Probablement. Tanmateix, això només era la punta d’un iceberg, un iceberg que ha portat de corcoll lingüistes i antropòlegs. Com i quan van deixar l’Índia? Per què? I sobreto: qui eren? En altres paraules, quin és l’origen d’un poble que, en el seu extrem oriental, es coneix com els dom?


L’indoeuropeu  és una extensa família de llengües que abasta bona part de les llengües d’Europa i s’estén fins a l’Àsia Central. El grup més oriental es coneix com el de les llengües indoàries o índiques. D’aquí provenen els diferents idiomes que avui parlen més de mil cent milions de persones al Pakistan, Bangladesh, el Nepal, Sri Lanka i, és clar, l’Índia. Eren llengües desenvolupades per nòmades coneguts com a aris, que, després de generacions de migracions cap a l’est de les estepes eurasiàtiques, cap al 2000 aC van entrar al nord de l’Índia actual. En la llengua índia moderna, la paraula dom vol dir ‘una aglomeració de tribus’. Hi ha referències que es remunten al segle
 influències lingüístiques
Català-romaní i viceversa. El col·lectiu gitano a Perpinyà és molt nombrós i la majoria dels seus membres parlen en llengua catalana. De fet, actualment, l’ús del català ha servit com a vehicle per preservar la identitat de la comunitat gitana a l’Estat francès .
L’origen del terme ‘paio’.També en català disposem de paraules o expressions com xaval, halar o estar xalat que hem manllevat a la llengua dels rom. Al llarg dels segles, amb les onades migratòries a través dels continents, els gitanos van incorporar a la seva llengua diverses paraules armènies, turques, gregues, russes,romaneses… i també catalanes, com el terme paio que, com sabem, avui utilitzen els gitanos de l’Estat francès i l’Estat espanyol per designar les persones que no són d’ètnia gitana. nl’índia com a punt de sortida.
Dels 'Dom' als 'Zott'
Tot apunta que els dom formaven part d’alguns grups jatide la vall de l’Indo cap als segles VII i VIII dC. No és clar si eren més d’una casta ni si reunien més d’un grup ètnic. El que sembla clar és que la seva professió els associava a la música i que, abans de deixar l’Índia, ja havien desenvolupat una llengua pròpia. Un sol grup amb una sola llengua? O diversos grups amb més d’una llengua que van marxar en diferents onades migratòries? Aquesta segona hipòtesi explicaria millor les diferències actuals entre el romaní europeu, l’armeni i l’asiàtic. En tot cas, sembla innegable que les arrels llunyanes del poble gitano cal buscar-les a les províncies del nord-oest de l’Índia, des d’on van viatjar cap a l’oest, cap a Pèrsia, on la paraula índia jati, un cop arabitzada, va passar a dir-sezott. Aquest era el punt de sortida d’un llarg camí.
És a l’antiga Pèrsia  on s’han trobat els primers textos que ajuden a aclarir una certa prehistòria gitana. En concret, són dos relats. Un és de l’historiador àrab Hamza d’Isfahan , qui, al voltant de l’any 950, va deixar escrit que un monarca persa del segle V, Bahram Gur  (el gran caçador del Rubaiyat d’Omar Khayyam), va decidir que el seu poble treballaria només la meitat del dia. La resta, descansaria, menjaria i beuria acompanyat de música. “Però senyor —li digueren—, no tenim tants músics per complir aquesta ordre reial. I així, el monarca va demanar al rei de l’Índia que li enviés més músics. Van ser ni més ni menys que dotze mil, que es van distribuir per tot el territori del monarca persa, on es van multiplicar. Els seus descendents van ser els zott.
La mateixa llegenda s’explica en un poema nacional persa que narra, en to èpic, la història del país en seixanta mil versos. És elShahnameh (o Llibre dels reis) de Firdusi , acabat l’any 1010. També parla de la petició de músics i artistes feta per Bahram Gur al rei indi Shangul: “Les classes indigents d’aquí beuen vi sense música… Escolliu entre els luris i envieu-me deu mil homes i dones que toquin el llaüt”. El rei persa va donar als luris blat, bestiar i ases, i els va enviar a les províncies del seu regne perquè s’hi establissin com a grangers i, sobretot, fessin música per als pobres. Al cap d’un any, els luris s’havien polit despreocupadament el seu bestiar i el blat. Llavors, el rei els va dir: “Agafeu els rucs i guanyeuvos la vida amb les vostres cançons i els arpegis dels vostres arcs de seda. Viatgeu pel país i divertiu els altres”. I el poema persa diu que, des de llavors, “els luris vaguen pel món buscant feina, associant-se amb gossos i llops, i robant pels camins de dia i de nit”.
El problema dels relats llegendaris és que sovint no encaixen amb les dades o que reprodueixen prejudicis acumulats per la història. No sabem amb certesa quan els gitanos van deixar l’Índia, però, en tot cas, el monarca persa que volia músics havia regnat en el segle V. El més probable és que algun grup joglar zott o luri (zott i luri són encara avui paraules perses per dir gitano) s’establís a l’antiga Pèrsia en algun moment abans del segle IX i que, posteriorment, la llegenda remuntés aquestes migracions al temps de Bahram Gur. A l’antiga Pèrsia, els gitanos van ser intrusos i van haver d’absorbir la llengua circumdant. Algunes colònies zott van servir a l’Exèrcit persa durant l’expansió àrab del segle VII i finalment, quan van veure la causa perduda, es van passar a l’altre bàndol.
Molts d’aquests zott arabitzats es van establir a Bàssora i en altres llocs. Quan l’onada àrab va arribar a l’extrem oriental amb la invasió de Sind , al principi del segle VIII, molts zott i altres habitants de Sind van ser deportats vora del Tigris  o desplaçats per colonitzar el nord de Síria, es d’on van viatjar fins a Occident. Quan van sortir de Pèrsia no és clar, però el nombre de paraules perses en els dialectes gitanos europeus indica una estada més o menys llarga.
La llengua romaní, patrimoni europeu
Només uns pocs descendents dels gitanos del centre i l’est d’Europa parlen la llengua gitana pura i no una variant dialectal. A Catalunya, el poble rom parla el caló, una barreja de gramàtica catalana i lèxic gitano. I és que, durant segles, ha estat una llengua bàsicament oral sense un alfabet propi. En la història per a la seva fixació, hi ha dues dates claus.
A suècia, idioma oficial
El 1990, en el IV Congrés Mundial de Varsòvia, es va presentar l’alfabet gitano, un intent d'estandardització dels diferents dialectes. La segona va ser el 2007, quan la Conferència d’Estocolm-Uppsala va proposar a l’Assamblea Parlamentària del Consell d’Europa que instés els governants dels estats membres a protegir la llengua romaní amb mesures com l’educació dels nens gitanos en el seu idioma matern, la creació de diaris i programes de ràdio...
Només a Suècia és avui una llengua oficialment reconeguda. A Catalunya, el Pla integral del poble gitano fa dos anys que organitza cursos de llengua romaní en què assisteixen persones de totes les edats i tots els públics (analfabets i universitaris, gitanos i paios) que recuperen l’única llengua que es parla de manera natural a tots els països d’Europa.
La primera entrada de gitanos a territoris cristians va ser registrada per un cronista àrab, Tabari , qui explica que l’any 855, quan els bizantins  van atacar Síria , grans quantitats de zott van ser fets presoners i d’altres van marxar cap a les terres de l’oest. De Síria, van passar aArmènia , on sembla paraules armènies que hi ha a la llengua gitana. Unes dècades més tard, d’Armènia, van arribar fins a l’actual Turquia i el sud delCaucas . La invasió musulmana d’Armènia a mitjan segle xi va fer que molts gitanos es dirigissin al territori occidental bizantí (Constantinoble  iTràcia ), des d’on van emigrar a la regió dels Balcans  i d’aquí, a tot el continent europeu.
De tot això, ja en fa mil anys. Ningú no sap explicar amb certesa de quines castes índies venen els gitanos. Ni tampoc com un poble sense grup sacerdotal ni una llengua estàndard reconeguda, sense textos canònics i sense una crònica sobre el seu passat, ha subsistit a una diàspora mil·lenària. Un col·lectiu certament singular que ha combinat una identitat marcadament pròpia amb un notable poder de supervivència.
Avui, els hereus d’aquella llunyana Índia viuen repartits en una gran diàspora als cinc continents del món. Tanmateix, és a Europa on aquest col·lectiu, que malauradament continua encallat en la pobresa i l’exclusió, és més nombrós. Tot i que la seva és l’única llengua que es parla de manera natural en tots els països d’Europa, el gitano continua sent un poble sense espai ni veu en una Europa que es vol plural.

Foto: l’índia com a punt de sortida Un grup de nòmades de la tribu Banjara, a l’Índia, d’on es pensa que eren originaris els gitanos, ja que la seva llengua s’assembla força als idiomes hindús com l’hindi i el bengalí
I els gitanos van arribar a Europa...

A mitjan segle XV, la majoria de territoris europeus ja estaven familiaritzats amb la presència de gitanos. La corona d’Aragó no n’era una excepció. Durant tres segles, els successius monarques van legislar per posar fi a la diferència que representaven. Més de dos-cents cinquanta decrets no ho van aconseguir. Per Joan Esculies
L’arribada i posterior dispersió dels gitanos al continent europeu es podria definir com la història d’un intent d’eliminar la diferència, de la conformació d’uns prejudicis, del seu manteniment i de la dificultat posterior per esborrarlos. Però és, sobretot, una història explicada des d’una única perspectiva. La manca de testimonis escrits provinents de fonts gitanes impedeix saber què els impulsava al nomadisme i quina era la seva visió dels pobles sedentaris que es trobaven. Sense la veu de l’actor principal, doncs, aquesta és inevitablement una narració incompleta i esbiaixada.
Benvinguts! (per poc temps)
Escrit per Joan Esculies  
L’arribada dels gitanos a Europa s’acostuma a situar pels volts del segle XV. A mitjan segle XI, però, grups més o menys nombrosos de gitanos ja havien arribat a les terres del Peloponès  i als territoris dels Balcans . L’avanç de la dinastia turca dels seljúcides  a través de la península d’Anatòlia  havia contribuït a l’inici del declivi de l’imperi Bizantí . I, de retruc, havia provocat el desplaçament d’alguns gitanos d’aquells territoris cap a l’oest.
Fos un motiu concret o fossin diversos motius, a mitjan segle XV, els habitants de les actuals Alemanya, Suïssa, els Països Baixos, França, Itàlia i els Països Catalans ja s’havien familiaritzat amb la presència dels gitanos. Al Regne Unit i al nord d’Europa, hi arribarien més tard. Però com va ser l’acollida que els van dispensar els pobles que ja estaven establerts a Europa?
De vegades, es parla de l’existència d’un breu període de fascinació dels pobles sedentaris  pels gitanos nouvinguts. I, en general, es pot considerar que la situació inicial va ser millor que en segles posteriors. Tanmateix, el conflicte no va tardar a aparèixer. A les actuals Romania i Hongria, poc després d’arribar-hi, els gitanos van ser convertits sistemàticament en esclaus. Normalment, quedaven designats a un príncep o a un monestir. En el cas que no tinguessin amo, les famílies gitanes passaven a ser propietat de l’estat. A l’actual Alema nya, se’ls descrivia com a persones més aviat lletges a causa del seu color de la pell i tenien reputació de lladres. Acusats també d’espionatge, se’n va decretar l’expulsió. A partir d’aleshores, qualsevol acció violenta contra ells ja no es considerava fora de la llei.ja no es considerava fora de la llei.

A Suïssa, curiosament, els gitanos eren presentats com una gent que tenia els seus propis ducs i comtes, que vestia pobrament, però que pagava bé, perquè tenia plata i or. En canvi, en algunes de les seves poblacions, com Lucerna , els gitanos van ser expulsats i, sota l’acusació de robar, se’ls va amenaçar de ser penjats si hi tornaven. El mateix va passar a la ciutat de París, el 1439, i, més endavant, a les l’acactuals Anglaterra, Bèlgica i Portugal. Els grups de gitanos que en aquell període es desplaçaven per Europa no acostumaven a superar la cinquantena de persones. En general, eren grups compactes, dirigits per un capitost. No era estrany tampoc que alguns d’ells es presentessin com a pelegrins, potser per motius de seguretat. Aquests grups duien cartes de protecció o salconduits, segellats per diferents mandataris. D’un territori a l’altre, però, els salconduits perdien valor. Els únics vàlids arreu de la cristiandat eren els papals. D’aquests, veritables o no, alguns grups també en tenien.
Foto: Entrant al cor d’europa. Aquesta il·lustració del manuscrit medieval Spiezer Chronik, deDiebold Schilling, conservat a la Burgerbibliothek de la ciutat de Berna, recrea l’arribada de primer grup de gitanos a la ciutat suïssa.

La situació a la península
Escrit per Joan Esculies  
És, precisament, per un salconduit expedit pel rei Alfons IV el Magnànim  a Saragossa, que es té constància de la presència gitana a la corona d’Aragó , l’any 1425. Uns mesos després, el comte gitano Tomàs del Petit Egipte i el seu grup, instal·lats a prop de la capital aragonesa, també tenien un salconduit del monarca. A Barcelona, el primer salconduit atorgat a un grup de gitanos data del 1447. A Castelló de la Plana, del 1460. Durant el regnat de Joan II , germà d’Alfons IV, diferents grups de gitanos van obtenir també salconduits reials. No és fins el 1462 que els gitanos consten al regne de Castella, en concret a Jaén.
En un primer moment, els gitanos que passaven per peregrins van obtenir determinats privilegis. Per exemple, l’exempció de pagar tributs en creuar la frontera, la possibilitat de rebre donatius i d’administrar-se ells mateixos la justícia. Però amb la unió de les corones d’Aragó i Castella, la situació dels gitanos va empitjorar. Els Reis Catòlics  no van cancel· lar de cop els salconduits, però en van limitar el temps de validesa. El 4 de març del 1499, set anys després de l’expulsió dels jueus i tres abans de la conversió forçosa dels musulmans, Ferran i Isabel van decretar que els gitanos havien de buscar un senyor i fer-se sedentaris o en seixanta dies serien expulsats.
El motiu que els va impulsar a prendre aquesta decisió, en el mateix sentit que l’actuació envers jueus i musulmans, era un primer intent uniformitzador del territori, l’inici d’un llarg procés que culminaria amb la creació de l’estat modern. Però els arguments donats pels monarques eren uns altres: “Sabed que se nos ha fecho relación de que vosotros [els gitanos] andáis de lugar en lugar muchos tiempos e años ha, sin tener oficios ni otra manera de vivir alguna, salvo pediendo lemosna, é hurtando, é trafagando, engañando é faciendovos fechiceros, é faciendo otras cosas no debidas ni honestas”. Les penes podien anar des de l’assot, la primera vegada que se’ls agafava, fins a tallar-los les orelles la segona, i directament l’expulsió si se’ls agafava per tercer cop.

En aquells moments, no tenir un lloc de residència fix era mal vist, sobretot perquè per les autoritats era difícil determinar els seus guanys. La sedentarització requerida pels Reis Catòlics, però, no era senzilla. D’entrada, els gitanos no podien aturar-se en pobles petits que no disposessin de policia pròpia. Al regne de València , a més, tenien prohibit d’establirse a prop dels moriscos. Es volia evitar, així, aliances entre ells. Per contra, quan els gitanos provaven d’establir-se i oferir els seus serveis, els artesans i mercaders locals els rebutjaven. No volien competència.
Foto: En caravana. Per transitar per Europa, els gitanos duien salconduits signats pels mandataris com a protecció. Els únics vàlids arreu del continent eren els salconduits papals.
Boemians i vagabunts
Escrit per Joan Esculies  
El 1510, Ferran el Catòlic  va aprovar la petició de les Corts aragoneses , reunides a Montsó , per expulsar els gitanos del regne d’Aragó. El 1512, les Corts catalanes van demanar de “purgar la provincia de mals homens, e sien trobadas en lo principat de Cathalunya, e comtats de Roselló, y Cerdanya algunas persones ques dirian vulgarment boemians, e sots nom de boemians grechs, e egiptians van coadunats, e vagabunts, cometent molts ladronicic, e altres mals”.
A partir del 1519, amb l’arribada al tron deCarles I , les mesures van endurir-se. Una de les raons era la necessitat d’homes per remar a les galeres , en un moment d’expansió imperial. Així, si un gitano era vist vagabundejant diverses vegades, podia ser fet esclau de per vida. Fins el 1748, les galeres van ser el destí final de nombrosíssims gitanos. Les lleis, però, no sempre eren les mateixes en les distintes corones i afectaven de manera diferent les activitats laborals dels gitanos. Mentre que el 1586 a la corona de Castella era prohibida la venda ambulant de gèneres sense acta notarial de propietat, a la d’Aragó es permetia la venda en fires i mercats, sempre que hi anessin els homes sols i les dones i els nens es quedessin a casa.
El 1547 les Corts valencianes  van aprovar “el bandeig e penes dels boemians axí hòmens com dones que van per lo regne de Valencia [...] que es dien boemians [...] la vida dels quals es furtar y robar e enganar dones e persones simples”. I el 1553, les Corts catalanes van tornar a demanar l’expulsió dels gitanos.
Durant el segle XVI, el cisma religiós en el món cristià va afectar també els gitanos. A mesura que la Reforma protestant  es va estendre per Europa, el papa i la seva influència van anar perdent pes. De retruc, els seus salconduits, vertaders o falsos, no eren tan útils i les raons de peregrinació argumentades perdien força. A més, la idealització franciscana de la pobresa també va decaure. El 1559, Felip II , després de les queixes continuades a les Corts castellanes sobre la plaga de vagabunds, va endurir la legislació encara més. A partir d’aleshores les dones van haver de vigilar la manera de vestir, perquè fer-ho de manera semblant a les gitanes podia dur problemes.
El 1706, les Corts catalanes , presidides per l’arxiduc Carles d’Àustria , van prohibir la presència de gitanos al territori; “que los bomians o gitanos no pugan entrar, ni habitar de aquí en avant en lo present principat, y comtats de Rossellò y Serdanya, encara que sian domiciliats en aquell, ò tingan plaça assentada de soldats en lo real exércit”. I el 19 de setembre del 1715, ambFelip V  de monarca, se’ls va donar quinze dies per marxar de Catalunya. En cas contrari, els gitanos serien expulsats.
Durant el regnat de Ferran VI , hi va haver una ràtzia molt important que va conduir milers de gitanos a la presó i a les galeres. La gran ràtzia, com se l’anomenà, va tenir lloc el 30 de juliol del 1749 arreu de l’Estat. Aquella data, l’Estat absolutista va coordinar l’Exèrcit i l’Església per empresonar al mateix temps uns nou mil gitanos. La coordinació de la ràtzia va ser perfecta. Les ordres van arribar a les diferents ciutats, els destacaments de les quals desconeixien
el pla fins en el darrer moment.
Poc després, a mitjan segle XVIII, va començar un canvi de tendència arreu de l’Estat. A Catalunya van aparèixer ordres per tal que els gitanos empresonats fossin posats en llibertat. Les idees de la Il·lustració, procedents principalment de França, van fer replantejar la qüestió gitana. D’un estadi inicial en què es plantejava l’expulsió, es va passar a un interès per la seva assimilació. Després de discutir si eren indultats o enviats a les colònies d’Amèrica, com feia Portugal i Anglaterra, es va dissoldre tota la legislació anterior i es va tornar als gitanos la llibertat d’elecció de domicili i laboral. La sanció de Carles III que ho va permetre data del 19 de setembre del 1783 i diu que no es pretén “exterminar o aniquilar els anomenats gitanos, sinó suprimir el seu nom i rectificar els seus costums”. La raó del canvi s’havia de buscar en l’utilitarisme il·lustrat. Calia que els gitanos fossin ciutadans per tal que l’Estat se’n pogués beneficiar. Més quan, a diferència de jueus i musulmans, la vida dels gitanos no anava lligada a una pràctica religiosa que els diferenciés. A pesar de tot, en endavant els gitanos no van deixar d’estar vigilats. Una de les tasques que tenia el cos de la Guàrdia Civil des de la seva fundació, el 1844, era precisament aquesta.
Foto: Convivint amb la diferència. El costum gitano de llegir la fortuna, representat tant en aquesta imatge com en la de baix de la pàgina esquerra, causava fascinació entre els locals.

La gran ràtzia del 1749
Com que la definició de gitano era ambigua, durant la gran ràtzia endegada per Ferran VI, la nit del 30 de juliol del 1749, es van detenir persones que pròpiament no ho eren. A més, el gruix de detinguts van ser els gitanos sedentaritzats, com se’ls reclamava des del temps dels Reis Catòlics. Aquests, com és evident, eren els més fàcils d’arrestar.
A la presó o a les galeres!
Irònicament, es van detenir nou mil gitanos, però sense els resultats esperats. En els anys següents, uns gitanos van ser enviats a presidi i galeres, i d’altres, la majoria d’ells sedentaris, van ser alliberats. I és que aquests ja eren productius per a l’economia de l’Estat absolutista. I era precisament això el que l’utilitarisme de la Il·lustració començava a apreciar.

Rebutjats des de sempre
Escrit per Joan Esculies  
Espanya va ser un dels territoris que més va legislar per foragitar els gitanos o assimilar-los. Les lleis denoten un clar refús a la diferència. Durant gairebé tres segles hi va haver una resposta, més o menys uniformitzadora, de rebuig als gitanos. Entre el 1499 i el 1783 es van promulgar més de 250 providències formals en contra d’ells. Tot i que, a les acaballes del segle XVIII, es tractava només d’unes onze mil persones. És a dir, l’1% del conjunt de la població estatal.
Tanmateix, el fi perseguit no es va aconseguir. La poca eficiència de les lleis, atribuïda sobretot a la conducta tolerant, per corrupció o por, de les autoritats inferiors que les havien d’aplicar, ho va impedir. Aquesta manca de zel de determinades autoritats també s’explicaria per la tradicional aparença de pobresa dels gitanos. És a dir, en cas que alguns d’ells veritablement posseïssin or i plata, no en feien gala. D’aquesta manera, s’aconseguia evitar enveges.

Foto: La severitat de felip II. ‘Els suplicants: l’expulsió dels gitanos d’Espanya’, d’Edwin Longsden, il·lustra el període en què Felip II va endurir les lleis contra els gitanos.

Foto: Forjant l’estereotip. Cervantes, Shakespeare o Víctor Hugo van contribuir a difondre el retrat genèric dels gitanos: de pell fosca, amb arracades i amb els cabells llargs.

Però, com eren aquestes persones que generaven tant rebuig? La resposta és, de nou, una ombra. No va ser fins al segle XVI que van proliferar els testimonis que descrivien la manera de viure, la llengua i les característiques dels gitanos, unes descripcions que, en molts casos, estaven condicionades per vells patrons. El retrat genèric presentava els gitanos amb la pell fosca, els cabells llargs i lluint arracades. Les gitanes, a més, es podien reconèixer amb facilitat per la manera de vestir. Als gitanos se’ls relacionava amb l’ocultisme, segurament per la llegenda que els feia vinguts d’Egipte, amb el mal d’ull, la bonaventura, el tarot i les pràctiques paganes en general. Els seus treballs, sense homologació social, incloïen la venda ambulant, la música, la dansa i l’orfebreria, entre d’altres.
A conformar aquesta imatge dels gitanos, hi van contribuir també escriptors excel·lents com William Shakespeare , que presentava les gitanes com unes entabanadores provinents d’Egipte aRomeu i Julieta (1559) i a Antoni i Cleopatra (1606). Miguel de Cervantes també va tractar a bastament els aspectes negatius dels gitanos a La gitaneta, un relat breu que forma part de les sevesNovel·les exemplars (1613). I dos segles després, Víctor Hugo  va difondre la imatge de la gitana ballarina amb el personatge d’Esmeralda a Nostra Senyorade París (1831).

La visió negativa dels gitanos que va anar quallant era fruit, en bona mesura, de la malfiança dels sedentaris, que no es refiaven de la vida nòmada. Al llarg dels segles, els temors que tenia la població sedentària d’unes persones que trencaven totalment els esquemes van fer que s’acusés els gitanos de promiscus i criminals, i que aquestes acusacions s’anessin repetint, exagerant i engrandint. També van arribar- se a confondre els gitanos amb aquells que s’hi assemblaven. En el nom de gitanos s’hi va acabar englobant persones i maneres de viure que no necessàriament es corresponien amb ells. És per aquesta raó que determinats autors han arribat a plantejar el fet que el nomadisme gitano sigui fruit de la dificultat que han tingut sempre per establir-se a un lloc, a causa del rebuig, i no pas de la voluntat pròpia dels gitanos de ser un poble errant.
Petit glossari
Caló. Deriva de la paraula romaní que significa ‘negre’, aplicat a les monedes de coure. En contraposició de les monedes de plata, blanques, dites, parnó. D’on, a la vegada el castellà fa parné, que significa ‘diners’. Caló és el nom que es dóna a la variant de la llengua romaní que els gitanos usen a la península Ibèrica.
Bohemi. Nom que es dóna als gitanos per considerar que havien entrat a Europa pel territori de Bohèmia, i gràcies a un salconduit d’un dels seus reis. El territori de  Bohèmia forma part actualment de la República Txeca.
Zíngar. Hi ha diferents versions sobre el mot. Una considera que la paraula deriva de l’italià zingaro, i aquesta del grec bizantí atsínganos, pronúncia popular de athínganos, ‘que no toca’ o ‘intocable’, un mot que s’aplicava a una secta maniquea procedent de Frígia, a l’Àsia menor, que es creia que eren mags. La paraula ‘que no toca’ és la negació del grec thiggáno, ‘tocar’. Altres versions consideren que aquesta etimologia és errònia i que zíngar prové de Cangar o Zingar, un poble que vivia a la riba de l’Indus.


El genocidi oblidat
El nazisme va classificar les persones gitanes com una raça inferior, paràsita, indesitjable i degenerada. Entre 250.000 i 500.000 gitanos van ser assassinats en un macabre genocidi, conegut en llengua gitana com el ‘Porrajmos’ (‘devorament’ o ‘absorció’), un trist episodi del segle XX que s’ha mantingut en un injustificable oblit històric. Per Jordi Finestres
La persecució més cruel que ha patit el poble gitano en la seva historia va tenir lloc durant l’etapa de poder del nacionalsocialisme a Europa. Amb Hitler   al capdavant d’Alemanya, la població gitana del continent va ser exterminada de manera sistemàtica. Algunes fonts parlen de 250.000 persones, i d’altres de més de 500.000. Tot i que molts documents sobre aquest genocidi es van destruir després de la guerra mundial, avui es disposa d’abundant informació per confirmar que, després del poble jueu, els gitanos foren, numèricament, el segon col·lectiu més castigat per les idees racials dels nazis .
Ja abans del Nazisme
Escrit per Jordi Finestres  
Tot i que Hitler  va qualificar els gitanos, el 10 de febrer del 1941, com la “plaga més gran per a la població rural”, la discriminació de la comunitat gitana a Alemanya havia començat molts anys enrere, abans de l’ascens del Partit Nazi . La cronologia dels fets, exposada per la comunitat gitana davant l’opinió pública internacional en les darreres dècades —i no sempre rebuda o estudiada amb prou atenció— hauria de provocar, com a mínim, un procés de reflexió. I és que en aquest país pesa el fet que ja al 1890 se celebressin conferències sobre la Zigeunergeschmeiss, que literalment vol dir ‘escòria gitana’. Nou anys més tard, la policia deBaviera  va crear una unitat especial d’afers gitanos i es va crear una oficina central “de lluita contra la plaga gitana”. El 1909 la mateixa policia alemanya proposà que les persones gitanes fossin marcades amb ferro roent per a la seva identificació. I, encara més sinistre, el 1920 els doctors Karl Binding i Alfred Loche van suggerir que els gitanos fossin esterilitzats i eliminats com a poble, una proposta que Hitler va recuperar anys més tard, el 1933, quan els nacionalsocialistes van aprovar una llei per regular l’esterilització eugènica dels “alemanys de pell fosca”, que en aquells moments eren els gitanos i els afroalemanys descendents de les unions entre soldats africans i dones europees durant la Primera Guerra Mundial .
La diabòlica legislació nazi contra els gitanos es posà en pràctica el gener del 1934, quan s’inicià una selecció de gitanos per ser esterilitzats amb injeccions o bé amb castració en els camps de concentració  de Dachau, Dieselstrasse, Mahrzan i Vennhausen. Més endavant també van ser deportats en altres camps com els de Bergen-Belsen, Buchenwald, Mauthausen i Sachesenhausen. Aquell mateix any s’havia prohibit als alemanys casar-se amb jueus, gitanos i negres. Uns mesos després, arran de la Llei de Nuremberg del 15 de setembre del 1936, es va establir que els gitanos, “en defensa de la sang i de l’honor alemany”, perdien els seus drets de ciutadania i als infants se’ls prohibí assistir a les escoles.
Però la neteja ètnica agafà cotes terrorífiques entre el 12 i el 18 de juny del 1938, coneguda com la setmana de la neteja gitana, durant la qual centenars de gitanos alemanys i austríacs foren detinguts i empresonats. I és que el 8 del desembre del 1938 s’aprovà definitivament un decret per combatre la plaga gitana, l’argot discriminatori més utilitzat durant el règim nazi per referir-se al poble gitano. L’any 1939, just quan començà la Segona Guerra Mundial , el Partit Nazi va crear l’Oficina d’Higiene Racial, un organisme pseudocientífic que publicà un decret segons el qual “tots els gitanos han de ser tractats com a malalts hereditaris, i l’única solució és eliminar-los”.
El gener del 1940 es produí la primera matança en massa del Porrajmos , paraula bàsica quan ens referim al genocidi  del poble gitano. Porrajmos cobra per als gitanos la mateixa significació que Shoah per als jueus . Ambdós termes es refereixen al genocidi nazi. Com dèiem, en començar el 1940 un grup de 250 nens gitanos foren utilitzats per a experiments mèdics al camp de concentració de Buchenwald : se’ls aplicà cianur en gas per estudiar l’estona que trigaven a morir. Fou el primer capítol d’un extermini que ja no s’aturaria. El 31 de juliol del 1941 l’Oficina de Seguretat del Reich havia decretat l’inici de la Solució Final. Començava l’eliminació sistemàtica de tots els jueus, i també dels gitanos i altres col·lectius com els homosexuals, elstestimonis de Jehovà , els dissidents d’esquerra o els discapacitats físics i psíquics.
En aquells moments, a Alemanya i els països ocupats pel Reich  hitlerià, era considerat gitano qualsevol persona la sang de la qual presentés, en només una setzena part, sang gitana, sempre segons les lleis racials nazis. El 24 de desembre d’aquell mateix 1941 gairebé un miler de gitanos foren exterminats en una operació militar alemanya a Crimea . Gairebé tots els gitanos dels països bàltics serien assassinats o bé confinats en guetos, pas previ, en molts casos, a la deportació al camp de la mort d’Auschwitz .
Foto: Entrevista tètrica. Dalt, una col·laboradora del psiquiatre nazi robert ritter en els seus estudis d’higienització de la raça, mentre fa una enquesta a dues dones gitanes.
Mateo Maximoff, un gitano de Barcelona

Mateo Maximoff, un dels principals escriptors d’origen gitano, va néixer a barcelona, el 17 de gener del 1917. el seu pare, originari de Rússia, i la seva mare, francesa, vivien a catalunya quan va néixer el seu fill, tot i que aquest va viure bona part de la seva infantesa a França. Durant la segona Guerra mundial va ser confinat en camps de concentració francesos per la seva condició de persona gitana.
Després va escriure un bon nombre d’obres, en llengua francesa i en kalderash, denunciant l’oblit del genocidi nazi contra els gitanos en llibres tan valuosos com El preu de la llibertat o Ce monde qui n’est pas le mien. Fins la seva mort el 1999, va divulgar la memòria del Porrajmos arreu d’europa. el 1961 es va convertir en pastor evangèlic i va fer la primera traducció del Nou testament al romanó.
Eliminar un 'poble primitiu'
Escrit per Jordi Finestres  

Des del 1941 Heinrich Himmler , cap suprem de la SS , proposà que es mantinguessin en vida alguns gitanos a fi de ser estudiats pels antropòlegs per esbrinar si tenien arrels indogermanes. Himmler confià els experiments mèdics al Centre d’Investigació d’Higiene Racial i de Biologia de la Població, dirigit pel doctor Robert Ritter, que després d’un informe polític va concloure que els gitanos són un “poble d’orígens absolutament primitius que constitueix un subproletariat asocial i criminal, i per tant han de ser concentrats en camps de treball o, encara millor, ser directament eliminats”.
Però la decisió de Himmler fou criticada per Martin Bormann , secretari de la Cancelleria del Partit Nazi, que no volia que quedés cap gitano en vida, com llegim en una carta que adreçà a Himmler el 2 de desembre del 1942: “Aquest tractament especial [a alguns gitanos] significaria un desviament fonamental de les mesures simultànies de lluita contra l’amenaça gitana i seria mal interpretat per la població i pels líders menors del Partit”.
Així, tot i que segons els nazis alguns gitanos poguessin acreditar antecedents nòrdics, l’Alemanya nazi acabaria acusant tots els gitanos d’Europa d’haver-se barrejat amb altres ètnies després de segles de nomadisme, convertint-se en una raça de naturalesa “criminal”. El 1942, Himmler ordenà que tots els gitanos fossin deportats al camp d’extermini  d’Auschwitz-Birkenau. S’hi confinaren uns 23.000 gitanos, que foren esterilitzats, víctimes d’experiments mèdics a càrrec del criminal doctor Mengele , i aniquilats sistemàticament a les cambres de gas. Només la nit del 2 al 3 d’agost del 1944 uns tres mil gitanos, sobretot ancians, dones i nens, van ser morts amb gas Zyklon B. Serà coneguda com la nit dels gitanos, la Zigeunenarcht. Moltes més persones d’ètnia gitana van morir en altres camps d’extermini nazis com Birkenau, Chelmno, Belzec, Sobibor i Treblinka.
La geografia del Porrajmos  en altres països europeus sota dominació nazi segueix la mateixa dinàmica dramàtica: primer eren empresonats, després confinats en guetos i, finalment, assassinats o bé deportats a les cambres de gas d’Auschwitz. Només en l’antiga Iugoslàvia es calcula que hi va haver unes noranta mil víctimes. A Croàcia van morir uns 28.000 gitanos després de ser explotats com a mà d’obra esclava en fàbriques i construccions urbanístiques per part dels ustatxi. I a Sèrbia, la tardor del 1941, les tropes d’execució de l’Exèrcit alemany van assassinar gairebé tota la població gitana del país, estimada en més de 40.000 persones.
Foto: Els esquadrons de la mort. Un oficial passa revista al Batalló de Policia 101 a lodz, durant l’ocupació alemanya de Polònia. Aquest cos es va encarregar de detenir jueus i gitanos per traslladar-los als camps de concentració.

Resistència a Auschwitz
Davant una mort segura, destaca un petit episodi dins de la tràgica història del genocidi nazi contra el poble gitano. ens referim a un acte de resistència d’un grup d’homes i dones gitanes al camp d’extermini d’Auschwitz el 16 de maig del 1944. sabien que els nazis havien decidit liquidar aquesta secció del camp i, davant una mort segura i imminent, van optar per oferir resistència.

Tubs de ferro contra fusells
Armats amb tubs de ferro, els gitanos es van enfrontar amb els guàrdies de la ss oferint una defensa heroica per evitar sobretot que els nens fossin conduïts a les cambres de gas contigües al crematori número 5. Però només van aconseguir endarrerir la seva mort unes hores: els nazis van transferir uns 1.500 gitanos fora del camp, mentre que la resta, famílies senceres amb criatures, van ser exterminats. aquest acte de rebel·lia és un dels més destacats — i més desconeguts— que es va produir a l’interior dels camps nazis durant la segona Guerra mundial.

Drama silenciat
Escrit per Jordi Finestres  

En acabar la guerra, entre un 25% i un 50% dels rom, és a dir, de la població gitana a Europa, que abans de la guerra era d’un milió de persones, havia estat assassinada pels nazis. Però després del terror començava l’oblit, la injustícia, la immoralitat internacional. Cap supervivent del Porrajmos  va ser convocat als processos de Nuremberg  on es jutjaren els criminals nacionalsocialistes. La justícia democràtica va obviar la tragèdia de centenars de milers de persones. A Nuremberg només es féu una menció tan grotesca com frívola, inexacta i desinteressada de l’extermini gitano: “Els grups d’atac [la SS] van rebre l’ordre d’afusellar els gitanos. No es va donar cap explicació del motiu pel qual un poble inofensiu, que al llarg dels segles ha regalat al món la música i el cant en tota la seva riquesa, havia de ser perseguit com un animal salvatge”.
En conseqüència, el poble gitano no va rebre cap indemnització per l’extermini perpetrat contra ells. Cinc anys després de la caiguda del nazisme, el 1950, el Govern federal alemany es va desentendre dels crims admetent que no devia res al poble gitano i que totes les mesures adoptades abans del 1943 eren polítiques legítimes d’estat. Els rom no tenien dret a restitució. I el doctor Ritter, l’expert racial nazi sobre els gitanos, va tornar a exercir com a psicòleg infantil, fins que l’any 1950 es va suïcidar.
L’opinió pública mundial va optar pel silenci durant dècades. Així, mentre a l’Alemanya de la postguerra es van promulgar diverses lleis per compensar les víctimes dels crims nazis, els gitanos en van ser exclosos, un greuge vigent encara avui. Els cinc mil supervivents del Porrajmos esperen un reconeixement de la comunitat internacional i de la mateixa història. Possiblement perquè encara existeixen massa prejudicis arrossegats durant segles contra ells, els gitanos han hagut de conviure amb la indiferència de tots plegats davant la seva tragèdia, que també és la nostra tragèdia. Com a mínim, el 1982 el canceller alemany Helmut Kohl  va reconèixer el genocidi nazi contra el poble gitano, però la majoria dels supervivents ja havien mort. I l’any 2005 el Parlament Europeu  va aprovar una resolució que reconeixia i condemnava el Porrajmos .
El dia 27 de gener del 2009 l’ONU  va oficialitzar la commemoració anual del Dia Internacional enMemòria de les Víctimes de l’Holocaust . No hi va ser convidat cap representant de la comunitat gitana, cosa que perpetuava la marginació històrica de les víctimes del Porrajmos. D’ençà del 2 d’agost del 2009, en memòria de la nit dels gitanos, les organitzacions gitanes internacionals celebren un record de les víctimes del nazisme. El primer acte es va celebrar al camp d’extermini d’Auschwitz. Amb tot, fou la comunitat jueva polonesa qui es va fer càrrec de les despeses d’aquell esdeveniment, que aplegà persones d’arreu d’Europa. El Govern polonès es va desentendre d’una aportació que inicialment havia promès de 25.000 euros. Hi ha molta feina per fer. Però aniria bé que el 2 d’agost fos una data que tots nosaltres tinguéssim ben present a partir d’ara.
Foto: De viena cap al presidi. El 1938, Àustria va ser annexionada per l’Alemanya nazi. A l’esquerra, trasllat de gitanos des de Viena cap als camps de concentració aquell mateix any.
Foto: La solució final. Les dades d’una nena i una dona gitanes de les “fitxes d’examen racial” del doctor robert ritter. Segons aquest psiquiatre nazi, els gitanos havien de ser eliminats.


Reconeixement català

El 21 de novembre del 2001 el Parlament de Catalunya va ser pioner a europa en aprovar una resolució segons la qual “es reconeix la identitat del poble gitano”. sis anys més tard, el 29 de març del 2007 el mateix Parlament va fer una declaració institucional sobre el reconeixement de la persecució i el genocidi del poble gitano. Ara cal anar més enllà i reconèixer la llengua romaní com a llengua pròpia de Catalunya amb un estatus similar a l'Aranès, aquest fet seria capdal per la dignificació de la cultura gitana i per l'agermanament dels gitanos catalans amb els de la resta d'Europa. El gitanos necessiten una capital ben conectada , perquè no el hub d'El Prat de Llobregat ... des de l'Associació Cultural Tio Lee de Sant Cosme (El Prat de Llobregat) volem potenciar aquesta "capitalitat gitana" inicial a fi que cada quatre anys vagi passant per totes les ciutats d'Europa que la vulguin organitzar.
Aquest reconeixement tambè ens agermana amb els Sijs i els pobles Punjab , (Pakistà-India), una de les economies més importants del segle XXI  i ben segur que ajudarà en la projecció de Catalunya com a porta d'entrada a Europa...a que esperem?

 
Genocidi històric i continuat

Després de repassar la cronologia dels fets històrics que han generat situacions dramàtiques, el Parlament va concloure que “el poble gitano resident a l’estat espanyol i, concretament, a catalunya, ha estat víctima d’un genocidi històric i continuat” a la vegada que es comprometia a “treballar perquè s’apliquin polítiques incloents, efectives i decidides amb l’objectiu d’aconseguir la igualtat d’oportunitats dels membres del poble gitano a catalunya”.

La lectura va ser aplaudida per representants de la Federació d’associacions Gitanes de catalunya (Fagic). Dos anys abans, el 27 de setembre del 2005, el congrés dels Diputats de l’estat espanyol també havia aprovat, per unanimitat de tots els grups parlamentaris, una proposició no de llei presentada per esquerra republicana de Catalunya, per la qual “s’insta el Govern [espanyol] a promoure la cultura, la història, la identitat i la llengua del poble gitano”.

UNA MICA MÉS SOBRE ELS DIALECTES DEL ROMANÓ

El romanó és un idioma que presenta una important varietat dialectal, pràcticament com qualsevol idioma estès per diversos països i territoris.

Resulta impressionant que una llengua àgrafa fins fa ben poc possibiliti la comunicació entre parlants de latituds diferents i rodejats de llengües majoritàries tan diverses com les eslaves i les llatines.

Tot i que ha hagut grups de gitanos que no han tingut relació entre ells des de fa segles, el romanó continua sent el vehicle transmissor entre ells.

El romanó presenta dos grans grups de dialectes, a la vegada dividits en diverses variants. Per altra banda es troben les diferents formes sinto-manús i els nomenats pogadolectes gitanos.

Segons el professor Marcel Courthiade, la divisió del romanó s’estructura de la manera següent:


1. Superdialecte “o”

Varietat balcano-càrpato-bàltics: són els més arcaics, tenint en compte criteris fonològics i morfològics.

Es classifiquen en:
Subdialecte balcànic de varietat 1:
Els més importants són el Erli i el Kalajʒìa (principalment a Bulgària i Macedònia), el Tharo-gono i el Mohaʒèri (Cosòvia), el Mećkar, el Rupano i el Kabuʒi (Albània), el Baćòri i el Fićìri (Grècia) i el Ursàri (Rumania).
Subdialectes carpàtics:
Els principals són els parlats a Hongria del Nord, Eslovàquia i Polònia del Sur; es relaciona també el vendetiko o ślajferiko del Burgenland (Àustria), el Prekmurje (Eslovènia) i d’Hongria del Sud.
Subdialectes bàltics:
Els més famosos són els dels Polska Rroma (Polònia) i els dels gitanos dels Països Bàltics (Ćuxnìtka) i de Rusia Septentrional.
Amb aquest grup arcaic es relacionen també els subdialectes dels Zingari Abruzesi (Itàlia) i els dels Kaale de Finlàndia.

Varietat 1 o dialecte balcano-càrpato-bàltico
Les formes més conegudes són el Cerhar, el Ćurari i el Colar d’Hongria, Ucraïna i Transsilvània.


2. Superdialecte “e”

Varietat 2 o Gurbet-Cergar:
Els subdialectes principals són el Gurbet (Serbia), el Ʒambaz, el Ćergart (Albània, Montenegro, Bosnia) y el Filipiʒi (Grècia). Els usuaris d’aquestes formes no han marxat dels Balcans o han marxat fa poc temps. Es diferencien dels anteriors principalment pel que fa a la morfologia.

Varietat 3 o Kelderaś‐Lovari:
Els subdialectes principals són el Kalderas, que es troba a quasi tota Europa i les dues Amèriques, i el Lovari, molt estès per Europa, Escandinàvia i els Estats Units, que és molt semblant al Kalderas. La principal diferència amb les formes anteriors és en el marc fonològic.

3. Dialectes sinto-manús
S’han allunyat massa de les parles anteriors, i s’ha fet molt complicada la intercomunicació amb els usuaris d’aquests dialectes, que han tingut molta influència, sobretot en l’àmbit fonètic i lèxic, d’altres llengües, especialment de l’alemany


4. Pogadolectes
Amb aquest terme es denominen a una sèrie de formes lingüístiques que són fruit de la unió del romanó amb diverses llengües. El romanó va perdre la seva gramàtica pròpia i va adoptar la de les llengües d’acollida, aplicant un lèxic gitano més escàs, també influenciat per la fonètica d’aquestes llengües majoritàries.

Aquests fenòmens lingüístics s’han donat a la Península Ibèrica i les Illes Britàniques, entre altres llocs.

Estandardització
Tot i que el romanó continua sent la llengua comuna de la població gitana, el fet que es tracti d’una llengua de tradició àgrafa unit al què es trobi escampada per tots els continents i envoltada de llengües majoritàries tan diverses, ha derivat en la creació de formes dialectals diferents (kalderas, lovari, gurbeti, etc.), però amb una mateixa essència que permet la comunicació entre bona part d’elles. El dialecte sinto-manús, parlat principalment al centre i l’occident del continent europeu, és el que presenta més distanciament, ja que mostra una excessiva influència d’altres llengües, sobretot de l’alemany.

Com en qualsevol altre idioma, en la llengua romaní també es va preveure la necessitat d’unificar formes, sobretot a l’hora de plasmar sobre el paper allò que s’expressa amb fonemes. Va ser a l’any 1990 quan a Varsòvia es va presentar l’alfabet gitano.

L’estandardització, que encara està en procés, pretén unificar criteris quan hi ha la necessitat d’assimilar paraules d’ús actual que no es existeixen en la llengua romaní i pretén donar a conèixer les diferents formes que un mateix concepte pot presentar en cada dialecte, en definitiva, crear l’espai comú on es puguin apropar els diferents dialectes.

Tot el procés està basat en un rigorós respecte vers els diversos dialectes i els termes que s’utilitzen. Qualsevol forma lèxica és correcta, l’important es escriure-la amb l’alfabet comú perquè qualsevol rom, provingui d’on provingui, el pugui interpretar de la manera desitjada.

Situació a Catalunya
Catalunya va ser la porta ibèrica per als gitanos i la seva presència a les terres catalanes està constatada d’ençà el segle XV. Es pot assegurar sense cap mena de dubte que els gitanos han contribuït en la configuració actual de la identitat cultural catalana, com altres comunitats que han arribat a Catalunya.

La comunitat de gitanos arrelada històricament a Catalunya ha patit una doble repressió: d’una banda, com la resta de catalans, va patir l’assetjament centralista de polítiques que prohibien o limitaven l’ús del català. El vincle que les gitanes i gitanos catalans tenen amb la seva llengua és tan estret que alguns grups de gitanos que viuen a la Catalunya Nord han conservat de generació en generació la llengua catalana.

Hi estan tant, d’arrelats, que sovint dubten si estan parlant en llengua catalana o en llengua gitana.

D’altra banda, com qualsevol altra persona d’ètnia gitana, també va patir la persecució que durant la història ha patit aquest poble.

Tenir com a propis dos idiomes «prohibits» va fer ser prudent el gitano català, i enlloc d’avorrir algun dels dos idiomes va exaltar ambdues cultures dins de la seva pròpia personalitat.

La biculturalitat del gitano català òbviament va comportar la barreja de les dues llengües, que va suposar la utilització de vocabulari gitano dins de la gramàtica catalana; aquest vocabulari també va estar influït per la fonètica catalana. D’altra banda, la llengua catalana es va enriquir amb l’adopció d’una sèrie de termes gitanos.

A la resta del món els gitanos usen el terme gaӡo per referir-se a una persona no gitana; tanmateix entre els gitanos d’origen hispànic el terme que s’usa és el de paio, terme d’origen claríssimament català, adoptat en el seu pas per terres catalanes i estès actualment a tot l’Estat.

Breu presentació de la situació del poble gitano a Europa

(escrit per  Prouracisme  dijous, 29 gener de 2009)
Françoise Kempf. Centre d'Investigacions Legals i Socials, Madrid

La qüestió de la situació de les comunitats romanís, sobretot a l'Europa central i oriental, és a l'ordre del dia dels governs europeus des que els estats de l'Europa central i oriental són candidats a l'adhesió a la Unió Europea. El fenomen de migracions de grups romanís de l'Europa central i oriental, cada vegada més visible durant els dos últims anys, ha fet que nombrosos estats membres de la Unió Europea també hagin començat a estudiar aquesta qüestió. Els organismes internacionals, preocupats per la violència i la discriminació que han patit els romes des del final del comunisme, estan portant a terme accions des de fa uns deu anys. Aquesta atenció a la situació d'un dels grups més rebutjats i "oblidats" de la història europea contrasta amb un deteriorament de les condicions de vida i una marginalització creixent d'un bon nombre de comunitats romanís, tant a l'Europa central i oriental, als Balcans, als països de l'antiga URSS com a nombrosos estats membres de la Unió Europea.

En aquest article, intentarem donar una idea de la situació dels roma a la "gran Europa" (de la Unió Europea a Rússia), fer un breu inventari dels principals problemes a què s'enfronten actualment i oferir al lector una presentació general de les polítiques, tant nacionals com internacionals, que s'estan portant a terme en l'actualitat. 
Els roma a Europa: algunes dades i reflexions referents a la situació actual.
S'estima que les comunitats romanís, presents a Europa des de fa més de cinc segles, estan formades per entre 10 i 12 milions de persones, repartides per tot el continent . En certs països de l'Europa central, com Romania o Eslovàquia, les estimacions donen un percentatge de prop del 10% de la població total. A l'Europa occidental, Espanya i França són els països que tenen les comunitats romanís més importants .

Europa central i oriental: Una gran part de la població romaní, comunitat discriminada i perseguida durant tota la seva història europea, ha vist empitjorar les condicions de vida amb el final del comunisme. Podem afirmar que van ser els principals relegats en l'economia de mercat a Europa central i oriental. A més, els seus drets fonamentals, començant pel dret a viure amb seguretat, han estat, al llarg d'aquests últims deu anys, freqüentment ignorats, i els roma s'han convertit en els bocs expiatoris de les frustracions de la població majoritària durant la transició cap a l'economia de mercat. A més, en nombrosos països on no es produeix una immigració substancial procedent de països no europeus i on no existeixen, doncs, grups importants de persones d'un color de pell diferent, ells són l'única minoria visible, amb la qual cosa concentren tot el rebuig i l'agressivitat de la població majoritària.

Els actes de violència als quals s'enfronten des de fa uns deu anys van des d'insults racistes, atacs de skinheads, brutalitat policial, formes de violència col·lectiva que recorden els pogroms (incendis de barris romanís, expulsions, espoliacions de béns i, a vegades, assassinats) portats a una situació extrema durant el conflicte armat dels Balcans. Durant la guerra en l'antiga Iugoslàvia, i en particular durant el conflicte a Kosovo, els roma van estar entre els grups més perjudicats a causa de la seva vulnerabilitat històrica, del seu aïllament i de la seva pertinença, segons la seva implantació geogràfica, a les diverses comunitats que es van enfrontar durant el conflicte. Actualment, el resultat és que un gran nombre de roma segueixen vivint en països tercers, en una situació jurídica precària i, sovint, sota l'amenaça de repatriació forçada en zones on la seva seguretat està amenaçada (com per exemple en el cas de Kosovo).

Sovint, també, els roma refugiats en un o un altre dels nous estats de la regió, o repatriats des de països de la Unió Europea, es troben sense nacionalitat i en condicions d'existència molt precàries. La violència física exercida contra els grups roma també es manifesta en la vida quotidiana a través d'actes d'expulsió i d'expropiació, especialment després de la privatització de la terra que ha tingut lloc en la majoria dels països de l'Est, de la segregació en l'espai (formació o manteniment de guetos, construcció de murs de separació, aïllament en escoles anomenades "especials" , exclusió física del sistema educatiu i sanitari, etc.). Tot això s'aplica en la majoria dels països de l'Europa central i oriental, inclosa Rússia, del sud de la qual, especialment dels Urals, ens han arribat recentment informacions sobre expulsions, incendis i atacs, si bé els roma són lluny de ser-hi l'única minoria visible.

A més de la violència, el rebuig es manifesta a través de la discriminació, directa i indirecta, en les lleis i en les pràctiques de diversos estats de l'Europa central i oriental. Aquest rebuig es materialitza especialment mitjançant el no-accés dels roma als drets fonamentals, ja siguin civils i polítics o econòmics i socials. L'accés a la justícia és extremament difícil per als roma, en primer lloc a causa de les disfuncions i les carències dels aparells judicials d'alguns països (especialment pel que fa a l'assistència jurídica gratuïta per a indigents), però també, i sobretot, a causa dels prejudicis que demostren tenir els funcionaris de la justícia i de la policia, de la freqüent impunitat pel que fa als abusos, de la dèbil consciència i coneixement que tenen els roma dels seus drets i de l'aprensió que senten de dirigir-se a la justícia o a la policia. Diverses ONG romanís o de drets humans han denunciat sovint que, per un mateix delicte, els roma són condemnats a penes majors que la resta de ciutadans, que se'ls té més temps tancats i, a vegades, de manera arbitrària en detenció preventiva; que sovint són maltractats i fins i tot torturats, i que, de manera general, estan molt poc representats en el sistema carcerari . Els problemes de relació amb la policia han estat àmpliament documentats: es poden, entre altres, esmentar casos de detencions arbitràries, escorcolls il·legals i/o violents als barris romanís, sovint desproporcionats en relació amb els motius adduïts, així com insults racistes, pallisses i fins i tot, a vegades, tortura i violacions, amenaces en cas de denúncia, falta d'acció en els casos de violència individual o col·lectiva contra els roma , etc.

Més enllà de les formes de rebuig directes (per exemple, no voler contractar persones d'origen romaní, la negació d'ajuda sanitària, la segregació escolar, el rebuig a llogar-los o vendre'ls habitatges, la prohibició d'entrar en espais públics, etc.), el fet que el cercle viciós d'exclusió persisteixi és, sovint, el producte de la discriminació indirecta, causada per les lleis que, si bé no pretenen excloure clarament un grup de la població, tenen efectes negatius desproporcionats sobre certs grups vulnerables com pot ser la comunitat romaní. Per exemple, en diversos països de la zona, les noves legislacions sobre assistència social i sanitària tendeixen a mantenir els roma completament fora de les xarxes de protecció social i a privar-los dels drets més elementals (habitatge, alimentació, ocupació, sanitat, educació, etc.). Diverses associacions i experts ja han començat a produir nombrosa documentació sobre aquest fenomen .

Finalment, la participació en la vida social i política dels roma és molt limitada, la qual cosa constitueix un obstacle enorme al desig de millora de la seva situació. En primer lloc, els roma voten poc i només són objecte d'atenció dels partits polítics en període electoral i, sinó, ho són en termes negatius, quan el debat se centra en l'escalada nacionalista, com ha ocorregut repetides vegades durant algunes campanyes electorals recents. Encara que estiguin començant a desenvolupar-se, els partits polítics i les organitzacions romanís segueixen estant marginats i fragmentats.
D'altra banda, si bé l'aportació dels roma a la vida cultural, intel·lectual i artística és considerable, queda relegada al folklore i a certs estereotips tradicionals presents en l'esperit de la majoria de l'opinió pública. Per exemple, dels periodistes roma o dels pocs personatges polítics roma, no podem esperar gran cosa més que s'ocupin de qüestions relacionades amb el poble romaní i no de qüestions de societat en general. Podem considerar que es tracta d'una forma de "guetificació" cultural. Pensem que el súmmum de l'exclusió està molt ben exemplificat amb la llei txeca sobre la ciutadania, adoptada al 1993 després de la partició de Txecoslovàquia, i que va provocar, a causa de les condicions extremament restrictives, que milers de ciutadans roma, txecs i eslovacs, residents a la República Txeca des de feia molts anys, esdevinguessin d'un dia per l'altre apàtrides. Gràcies a la pressió internacional i de les ONG, nombroses esmenes van ser afegides a la llei, i es van resoldre els casos d'apatrídia . No obstant això, aquest esdeveniment ha deixat empremtes que encara avui perduren i, segons la nostra opinió, il·lustra una voluntat de no reconèixer els roma com a ciutadans amb plens drets als països en què viuen. En els estats de l'antiga Iugoslàvia, les ONG han informat sobre nombrosos casos semblants en els quals un gran nombre de ciutadans roma segueixen tenint un estatus poc definit o són apàtrides de fet, a causa de la partició del país i a l'entrada en vigor de noves lleis que tenen un efecte de discriminació indirecta.

Un altre exemple que ens resulta xocant sobre la voluntat de no considerar els roma com a conciutadans amb què hi ha una comunitat de destí, és el d'Eslovàquia on responsables polítics extremistes s'alarmen de l'augment de la població romaní respecte a la majoria "blanca" . ONG i experts independents van informar fa poc de pràctiques d'esterilització no voluntària a dones romanís a Eslovàquia de l'est, així com de maltractaments i insults racistes. Aquestes pràctiques i lleis procedeixen del fet que la majoria dels roma no poden sentir-se ciutadans de ple dret als països on viuen, no poden participar en la vida de la societat majoritària i, per consegüent, no poden tenir un sentiment de pertinença a una col·lectivitat arrelada en un territori i amb una història comuna. Aquest dèbil sentiment de pertinença és, per a nosaltres, una de les causes que poden explicar els moviments migratoris de la comunitat romaní de l'Est cap a la Unió Europea durant els últims anys. Aquests moviments res tenen a veure amb el nomadisme i són fenòmens complexos, resultat de certs factors. No obstant això, el fet que grans comunitats, no sempre les més miserables (aquestes no tenen ni els mitjans per a emigrar), s'hagin mostrat disposades a vendre-ho tot i a emigrar, després de l'aparició d'un factor d'atracció (per exemple, el programa de la televisió txeca, TV Nova al 1997, en què s'airejaven les bones condicions de vida dels roma a Canadà) és el resultat flagrant del rebuig cap a la comunitat romaní i de la voluntat, per part de les societats majoritàries, de no viure-hi a prop .

Els països membres de la Unió Europea A no es pot dir que la situació general de la població romaní sigui gaire diferent de la dels romanís de l'Est: a una història idèntica de rebuig i de persecució s'uneix en l'actualitat una situació d'exclusió social i de marginació, de no-participació en la vida pública, de negació dels drets i de discriminació indirecta i, sovint, de falta d'acció i fins i tot de repressió per part de les autoritats. Si en nombrosos països de l'Europa de l'Est, i a causa de la pressió exercida per la Unió Europea i altres estaments, s'estan desenvolupant polítiques actives de millora de la situació, no podem dir que la situació sigui la mateixa als estats de la Unió Europea B (vegeu, més endavant, aquest informe). Encara que la intensitat de la violència i de la discriminació exercida cap al poble gitano pugui ser menor als països en què és sedentari, com Espanya o Itàlia, les qüestions esmentades són igualment vàlides.

Quant a Espanya, recomanem al lector consultar el recent informe d'Ina Zoon sobre la situació del poble gitano a Espanya . A Itàlia , a més dels grups de gitanos "viatgers" establerts des de fa temps a Itàlia i que es troben amb les mateixes dificultats que tots els grups de "viatgers" d'Europa (vegeu, més endavant, aquest informe), la població gitana es compon majoritàriament de persones que provenen dels Balcans i que van arribar a Itàlia als anys 60, durant les onades de migracions de caràcter econòmic, o, més recentment, a causa de la guerra a l'antiga Iugoslàvia. Els problemes amb què es troben són, primer que res, la precarietat quant a l'obtenció d'un estatus de residència (per exemple, els fills de pares iugoslaus, però nascuts a Itàlia, no tenen la residència permanent) i l'amenaça d'expulsió per a aquells que acaben d'arribar. Generalment es consideren com a "nòmades", fins i tot quan aquesta "etiqueta" no es correspon amb la realitat del seu mode de vida, amb la qual cosa es troben aïllats en "camps per a nòmades" situats a la perifèria de les ciutats. Les condicions de vida en aquests camps són pèssimes (no tenen accés a aigua ni a electricitat, ni a la recollida d'escombraries, i les condicions de l'habitatge són deplorables). Les persones que viuen en aquests camps troben grans dificultats a l'hora d'accedir a l'educació, a l'ocupació i a la sanitat; a més, estan exposades a la brutalitat policial: són freqüents les "operacions policials" violentes, sovint nocturnes, que comporten expulsions i la destrucció dels seus béns.

Trobem una situació relativament semblant a Grècia, on una bona part dels roma viuen en barraques, sovint sense papers, i són periòdicament expulsats d'una localitat a una altra. Hi ha poblacions importants amb un mode de vida no sedentari o semisedentari (viatgen una part de l'any) als països següents: França, Països Baixos, Bèlgica, Gran Bretanya, Irlanda, Suïssa i algunes regions d'Alemanya. Aquests grups són en la seva majoria sinti, o a la Gran Bretanya i Irlanda travellers, i no són d'origen rom però, a causa d'un mode de vida semblant i una història de rebuig compartit, tenen actualment els mateixos problemes que els roma no sedentaris i reben el mateix tracte per part de les autoritats. Una vegada més, la naturalesa dels problemes a què s'enfronten aquests grups és, en la nostra opinió, idèntica a la de les poblacions sedentàries: discriminació i rebuig heretats d'una llarga història d'incomprensió per part de la població majoritària. A Suïssa, per exemple, i fins fa poc, existia una fundació pública la tasca de la qual consistia a prendre els nens "viatgers" i Yéniches a les seves famílies i internar-los en institucions. Els estigmes d'aquest tipus de polítiques es materialitzen en la desconfiança i fins i tot la por dels grups nòmades cap a tot el que representa l'autoritat pública i són un obstacle afegit per al diàleg. Els problemes dels "viatgers" estan relacionats principalment amb el dret a la lliure circulació i a un altre dret unit a aquest, com és el de detenir-se o estacionar, el qual no existeix realment en les legislacions actuals.

L'arrel dels problemes es troba efectivament en les lleis que regeixen la circulació i l'estacionament, que pretenen limitar la lliure circulació dels "viatgers", posant obstacles als llocs on passen. A més, els "viatgers" han sigut sotmesos històricament a un fort control policial i depenen, en la seva vida quotidiana, de la bona voluntat de les autoritats locals. Això els empeny insidiosament a ser més sedentaris. No obstant això, les males condicions provocades pel sedentarisme, que sovint ve imposat per la força (a causa de la impossibilitat de seguir viatjant), en zones marginals i sense possibilitat d'inserció social en el respecte de la diversitat cultural fan que, d'una banda, els grups sedentaris s'enfrontin a la desocupació, a les males condicions de l'habitatge, a la marginalitat, a la desestructuració dels grups i, en ocasions, a l'aculturització i que, d'altra banda, moltes comunitats que havien esdevingut sedentàries tornin a la vida nòmada.

Els conflictes als llocs d'aturada són nombrosos: a França, per exemple, la llei Besson del 1990, esmenada al 2001, obliga els municipis de més de 5.000 habitants a crear un terreny d'estacionament. El fet que gairebé els dos terços dels municipis no compleixin la seva obligació i es neguin a preparar aquests terrenys crea, als llocs on hi ha aquests terrenys, situacions d'excés de població i tensions, tant amb les autoritats locals (per a qui l'estacionament dels "viatgers" es converteix sovint en un vertader trencaclosques sense solució) com amb la població local. A més, amb molta freqüència, els terrenys disponibles no estan adaptats a les necessitats, no compten amb l'equipament necessari i es troben allunyats de les ciutats i pobles, en general a la vora de la carretera, sota línies d'alta tensió o prop d'abocadors. El fet que generalment la caravana no es reconegui com l'allotjament de sedentaris dificulta l'accés a nombroses prestacions socials i sobretot a l'ajuda econòmica per a l'habitatge i als préstecs hipotecaris.
A més, l'exigència d'estar inclosos en una comunitat complica, i sovint torna impossible, l'aplicació dels drets civils dels "viatgers", per exemple, el dret al vot. Alguns canvis legislatius més o menys recents (per exemple, les esmenes previstes a la Llei Besson a França i el projecte de llei sobre la seguretat interior) pretenen penalitzar l'estacionament il·legal i augmentar els poders de la policia per a expulsar els qui el practiquin (com ocorre ja a Gran Bretanya). Aquestes modificacions, junt amb la freqüent associació de la presència dels "viatgers" amb inseguretat i il·legalitat (recentment a França hi ha hagut un gran debat sobre el projecte de llei de seguretat interior en el marc del qual s'han posat en el mateix sac "viatgers", immigrants il·legals, captaires i prostitutes, estigmatitzats tots ells com a factors d'inseguretat i desordre) augmenten considerablement, en la nostra opinió, el potencial conflictiu de situacions que únicament poden solucionar-se mitjançant la negociació i la col·laboració entre les autoritats locals i els "viatgers". Aquesta col·laboració suposaria lògicament el reconeixement de la cultura dels "viatgers" com a tal i que, per tant, se'ls deixi de considerar únicament com un grup marginal i asocial. El reconeixement ple del dret a la diferència i del dret al viatge és la condició sine qua non per a aconseguir elaborar polítiques que permetran millorar la situació dels "viatgers" i arribar a una millor cohabitació entre poblacions sedentàries i no sedentàries. Desafortunadament, l'obsessió actual per la seguretat i el replegament temorós de les societats europees no donen gaires esperances en aquest sentit .

Per concloure aquesta part amb una nota més positiva, podem esmentar la situació dels roma a Finlàndia, on gràcies a una política voluntarista per part de les autoritats, s'han creat nombroses institucions que han permès millorar substancialment la situació pel que fa a l'habitatge (esforç per part de les autoritats locals per a facilitar als roma l'accés a habitatges socials), l'educació (creació de programes interculturals, publicació de manuals sobre la història i la llengua romaní), la salut (elaboració d'una guia per als professionals de la salut sobre la cultura del poble rom, per exemple), així com desenvolupar programes de col·laboració amb els representants roma. Hi ha un Consell Nacional Consultiu dels Roma que pot dialogar amb els diversos ministeris i instàncies públiques i que està estretament associat a totes les accions destinades a millorar la situació dels roma. En la constitució finlandesa es reconeix els roma com una minoria nacional i la llengua romaní com una llengua minoritària protegida en el marc de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries.

Els remeis: l'acció de les organitzacions internacionals, les polítiques nacionals de millora de la situació dels roma, la participació Les estratègies nacionals al llarg dels 5 o 6 darrers anys, i a causa de la pressió exercida per les organitzacions internacionals i, sobretot, en el cas dels estats candidats, per la perspectiva d'haver de respectar els criteris polítics establerts per a l'adhesió a la Unió Europea (que inclouen el respecte dels drets de les minories) , la major part dels estats de l'Europa central i oriental han desenvolupat i adoptat estratègies nacionals per a millorar la situació dels roma.
Sota l'impuls de països com Finlàndia, la Unió Europea va adoptar al 1999 directrius relatives a les polítiques destinades als roma que hauran de servir al mateix temps com a model i criteri per a avaluar els progressos realitzats pels estats candidats en aquest aspecte. El punt de partida d'aquestes accions ha estat en general el reconeixement dels roma com a minoria nacional. Hongria en primer lloc i després Bulgària, Romania, la República Txeca, Eslovàquia i Polònia han redactat estratègies nacionals i/o regionals a llarg termini, mitjançant una acció coordinada de tots els ministeris corresponents i en col·laboració amb les autoritats regionals i locals, per solucionar a mitjà i llarg termini els greus problemes que troben les seves comunitats romanís en l'àmbit de l'ocupació, l'educació, l'habitatge i la salut, però també en el de la protecció i el desenvolupament de la cultura romaní i, en menor mesura, al camp de les polítiques de lluita contra els prejudicis i el racisme al si de la població majoritària.

Els estats de l'antiga Iugoslàvia comencen també a avançar pel mateix camí. L'elaboració d'aquestes estratègies no ha estat una tasca fàcil: a més de les dificultats per a convèncer els diversos ministeris perquè s'hi impliquin activament i desbloquegin pressupostos adequats, les fortes reticències de la població majoritària, que generalment accepta malament la idea d'acció positiva cap als roma i la falta de voluntat de molts responsables locals, un dels principals reptes ha estat la manera d'implicar els representants roma en la concepció, l'elaboració i l'aplicació de les estratègies. Al llarg dels últims 50 anys s'ha vist clarament que les accions desenvolupades a favor dels roma, però sense consultar-los ni sense que aquests s'hi impliquessin realment, estan destinades al fracàs. Convèncer els governs de la regió de la necessitat d'implicar al mateix nivell una representació dels roma, tan àmplia com sigui possible, ha estat una tasca àrdua. Han aparegut diversos models: la simple concertació, sovint únicament formal, amb alguna personalitat romaní, el sistema únic d'autorepresentació de les minories a Hongria, la creació en diversos països de comissions consultives mixtes i la participació de líders roma en les comissions interministerials creades per a gestionar les estratègies nacionals per als roma.

La qüestió de la representació segueix sent enrevessada i difícil, i malgrat la justa implicació dels líders i les associacions romanís, segueix sent una condició indispensable per a l'èxit d'aquestes estratègies. Un dels problemes en aquest respecte és lògicament la divisió i la poca força dels moviments representatius roma. No comentarem en detall aquesta complexa qüestió, però la veritat és que sovint els governs utilitzen en excés aquest argument per a justificar la seva inactivitat o la falta d'implicació dels roma. Amb el temps, el reforç de la representació romaní i l'acceptació pels dirigents que la cooperació amb les comunitats romanís és l'única via possible, els mecanismes de representació i de cooperació a escala nacional i local haurien de millorar. Un bon exemple és Romania, on després de dos anys d'àrdues discussions, el govern ha acabat per acceptar la idea de grups de treball mixtos, formats per funcionaris del govern i roma, per als distints aspectes que havien de formar part de l'estratègia nacional romanesa per a millorar la situació dels roma. Aquesta estratègia acaba de néixer i pot considerar-se com un model del gènere. Queda per veure, tant a Romania com a altres països, com es posaran en pràctica realment aquestes estratègies.

Entre els obstacles i les dificultats trobades, podem citar, entre altres, els següents punts: falta de voluntat política, falta de finançament, falta de coordinació en tots els àmbits (incloent-t'hi el nacional i local), obstrucció de les autoritats locals, conflictes entre les lleis generals i les mesures preses en el marc de les estratègies per als roma i, per tant, falta d'integració de les estratègies per als roma en les polítiques generals de l'Estat, falta d'inaplicació dels roma en tots els àmbits, etc. La qüestió de les estratègies nacionals i/o sectorials comença a ser analitzada, tant per experts independents i ONG com per les instàncies internacionals .

Els desafiaments de la integració europea A pesar de totes les dificultats i les llacunes, cal assenyalar que els esforços realitzats a Europa central i oriental són considerables. S'hi ha fet molt més que als països de la Unió Europea, i en condicions econòmiques i socials molt més difícils. Aquests avenços es deuen lògicament també al desenvolupament d'un moviment reivindicatiu rom i, al seu torn, ofereixen una oportunitat a aquest moviment per estructurar-se i reforçar-se a mesura que es desenvolupen les polítiques esmentades. Podem apostar que la pròxima entrada dels països de l'Europa central a la Unió Europea i la possibilitat d'utilitzar fons estructurals europeus permetran avançar per millorar les condicions de vida dels roma. No obstant això, molts es preocupen que, una vegada integrats en la Unió, aquests països deixaran d'esforçar-se per assegurar el respecte dels drets de les minories i millorar la situació dels roma en particular. Per analogia, constatem que efectivament la majoria dels estats que ja en són membres donen molt poca importància al problema dels roma.

Efectivament, a excepció de Finlàndia, pocs països es mostren actius en aquest àmbit: Espanya, que va ser el primer país a desenvolupar una estratègia global a llarg termini, sembla haver deixat caure aquesta qüestió en l'oblit i es veu clarament que s'hauria d'espolsar el Pla de Desenvolupament Gitano per repensar-lo, tornar a discutir-lo amb les organitzacions romanís i tornar a incloure'l a l'ordre del dia de l'agenda política. A França, els avenços dels últims mesos quant a la situació dels "viatgers" han estat qüestionats per l'actual govern, per al qual la major prioritat és la seguretat. A Itàlia no hi ha estratègies ni canvis a la vista. A Grècia, el govern acaba de desbloquejar fons i de redactar una estratègia, però queda per veure quins seran els resultats de la seva aplicació. A la Gran Bretanya, sembla que la major prioritat és també la repressió de l'estacionament il·legal, més que la recerca de solucions concertades. A Alemanya, la situació varia d'un land a un altre, però no sembla que hi hagi cap acció global concertada i els nombrosos refugiats roma de l'antiga Iugoslàvia es troben en una situació incerta.

En conclusió, els països membres de la Unió Europea haurien de mirar el que es fa als països de l'Est i aprofitar l'experiència dels seus veïns, tant negativa com positiva, per a començar a prendre's més seriosament el problema dels roma i desenvolupar polítiques actives. El fet que la qüestió només es tracti des de l'angle dels demandants d'asil roma de l'Est que arriben cada dia a l'espai Schengen i amb l'única obsessió de frenar-ne el fluix i impedir que en vinguin més ens sembla una visió limitada: els migrants roma no són més que la part visible de l'iceberg! A més, és injust imposar condicions i un control estrictes quant a la protecció dels roma als països candidats quan els estats membres poden permetre's ignorar gairebé completament la qüestió. Aquest punt sembla una de les qüestions importants per al futur de la Unió Europea en matèria de drets humans.

El sector no governamental reclama actualment a la Comissió Europea la implantació d'un sistema per controlar els compromisos dels estats pel que fa als drets humans i a la protecció de les minories, que permetria seguir recordant les seves obligacions a tots els estats de la Unió Europea quan siguin 25 i també servir d'exemple als estats europeus que seguiran encara un temps al marge de la Unió . La pròxima entrada en vigor de la Directiva 43/2000, relativa a la prohibició de la discriminació racial, és un excel·lent instrument que permetrà donar un gran pas endavant en la protecció dels drets dels grups minoritaris. Ens sembla, en efecte, que per millorar la situació dels roma, s'hauria de continuar accentuant la lluita contra les discriminacions, associada a un major reconeixement de les comunitats romaneses com a minories nacionals. No obstant això, veiem que, sis mesos abans de l'entrada en vigor de la Directiva 43/2000, pocs estats membres i estats candidats a l'adhesió han incorporat la Directiva al seu dret nacional.

Finalment, ens sembla important esmentar breument l'evolució del moviment cívic roma i les iniciatives preses respecte d'això. A pesar dels pocs progressos reals aconseguits al llarg dels últims anys pel que fa a les condicions de vida diària dels roma, s'està desenvolupant un moviment reivindicatiu roma per tot Europa. L'impuls va venir sobretot de l'Europa central i de l'Est, on alguns líders ben preparats van començar a intentar participar en la vida política nacional i van entaular un diàleg amb les organitzacions europees, que van comprendre ràpidament la importància de la qüestió roma (Consell d'Europa, Unió Europea, OSCE). Al llarg dels últims quatre o cinc anys, el nombre de joves roma amb bona formació, professionals i motivats ha crescut considerablement, i això ha comportat canvis profunds en el si dels moviments associatius roma. Els partits polítics roma i els polítics afiliats a partits de la majoria també comencen a multiplicar-se, fets que permeten per descomptat tenir molta esperança per al futur.

Per acabar, esmentarem la important i molt significativa iniciativa de la presidenta de Finlàndia, Tarja Halonen, que va proposar la creació d'una instància consultiva en representació dels roma europeus al si del Consell d'Europa. Aquesta instància, que haurà d'estar composta per una representació de roma de 43 estats membres del Consell d'Europa, haurà d'instal·lar-se al si d'aquesta institució i cooperar estretament tant amb la Comissió Europea com amb l'OSCE. La presidència finlandesa pretén donar veu als roma en l'àmbit europeu i permetre'ls participar plenament en les accions que els concerneixen. El reforç de la capacitat dels roma perquè siguin agents actius del seu destí i s'arrelin a la vida política nacional i europea, ens sembla la manera més eficaç per millorar la seva situació a llarg termini i enfortir el seu sentiment de pertinença als països on resideixen i, per tant, per limitar-ne la tendència migratòria cap a l'Oest a fi de buscar una vida millor. S'han posat en marxa negociacions tant amb els líders roma com amb els estats europeus per intentar posar en marxa la instància consultiva. Al nostre entendre, falta que els líders i representants roma s'interessin per cooperar a poc a poc amb altres moviments socials, ja siguin grups antiracistes, col·lectivitats d'immigrants i altres minories, associacions de dones, de joves, etc. per poder sortir del gueto mental en què es troben davant de l'opinió de la societat majoritària, i de la seva pròpia opinió. Efectivament, ens sembla que ja és hora d'una millor i major coordinació de les accions específiques/positives que, donada la situació extrema de la majoria de les comunitats romaneses, són indispensables per a les estratègies pensades per al conjunt de la societat, tant per part dels poders públics com dels moviments associatius i cívics.